Lleida · Una tal representació del secessionisme principatí és sospitosament congenial amb la que prospera a Espanya, segons la qual els vells fanàtics de la tribu haurien cooptat un gran nombre d'incauts, abans-d'ahir feliçment espanyols, apel·lant a raons de butxaca ─el nou independentista seria doncs com aquell individu que canvia de companyia telefònica per estalviar-se diners o guanyar prestacions pagant la mateixa quota.

Diguem ben clar que l'adhesió individual a una acció col·lectiva de ruptura política no és possible sense el concurs de les emocions, i que aquestes emocions, en el cas dels anomenats independentistes pragmàtics o independentistes no nacionalistes, no són sinó l'expressió d'alguna forma de lleialtat política prèvia.
El catalanisme potser no ha nacionalitzat Catalunya, però sí que n'ha fet la primera comunitat política de la majoria de catalans"
Clar i ras: l'indepe sobrevingut, fins i tot el més aliè a la cultura política del catalanisme, és algú que ja des de fa anys va adherir-se emocionalment a Catalunya com a primer marc de lleialtat política ─bé que aquest marc no fos viscut, necessàriament, com a nacional─ i que sempre ha pensat, i sentit, el país com una comunitat d'interessos, uns interessos que a hores d'ara sap, en bona mesura, antagònics als d'Espanya.

L'independentista purament pragmàtic ─una mena de filisteu que repel·leix qualsevol sentiment d'identificació amb un projecte col·lectiu─ és una il·lusió de l'esperit: el catalanisme potser no ha nacionalitzat Catalunya com volia Rovira i Virgili, però sí que n'ha fet la primera comunitat política de la majoria de catalans, clàssics ceballuts o bé hispanòfons poc interessats a justificar la condició nacional del país, però que s'emocionen tant com tu en confegir, a crits, la paraula independència.