El resistencialisme no és una tara congènita del català ceballut de la mateixa manera que el granat lluitador antifranquista no manifesta cap mania persecutòria quan encara ara hi veu, en aquell individu cepat amb gavardina, un sàdic agent de la brigada politicosocial.
Lleida ·
El resistencialisme és, no cal dir-ho, fill del seu temps: si es vol, el millor estat d'esperit ─en termes morals i també pragmàtics─ que podia resultar de la pitjor de les èpoques possibles. El resistencialisme, que ahir va fer servei ─no pas una mica, ni molt, sinó tot─, avui, però, és una nosa. Igual que el culer d'edat, còmode en la diatriba contra el club quan l'equip s'ensorra i, en canvi, a tocar de l'atordiment quan triomfa, el resistencialista es manté més serè, i més lúcid, davant d'una perspectiva de sacrifici que d'un anunci de victòria.
Dilluns es va presentar a Lleida La Vanguardia en català i, en conversa privada, el resistent s'hi va mostrar suspicaç: oportunisme empresarial, ni un bri de patriotisme, el mateix discurs girat de llengua, etc. Una de les crueltats del pas del temps deu consistir a no deixar veure als homes l'èxit diferit de les seues accions. El propietari de La Vanguardia ha decidit fer-ne una edició en català, entre altres raons, perquè està convençut que hi guanyarà diners: no és aquest, amic resistent, el millor dels tributs a la teua lluita? No és una xifra del teu èxit que fer país sigui matèria, no pas de sacrifici, sinó de negoci?
