Tot i que no estem prou versats en la noció de bondat cristiana, juraríem que les seues implicacions pràctiques no són lògicament incompatibles amb les de la màxima segons la qual mai no es convida a sopar a casa a qui et vol fotre la cartera. Per això, la presència del bisbe de Barbastre-Monstó, Alfonso Milián, en un recés de la comunitat lleidatana ─on farà de ‘mestre de cerimònies’ junt amb l’interí Xavier Salinas─ no pot despatxar-se amb l’expedient del caràcter seràfic de la gent d’església. I menys quan es tracta d’un recés ‘extraordinari’ ─s’ha convocat per a aquest maig, que no és mes de recessos─ però de motivació ‘ordinària’ ─la preparació de la festa de Càritas, de la qual podria haver-se’n ocupat, segons que diuen els mossens, qualsevol altre religiós de la delegació d’assumptes socials que no fos Milián. Alfonso Milián i el seu menyspreu per l’obra del bisbe Messeguer presidiran la jornada de retraïment de l’església lleidetana, i ho faran per recordar-nos qui mana. La diòcesi de Lleida, amb la seua legítima oposició a fer a mans del bisbat aragonès les peces originàries de la Franja, ha incorregut, a ulls de la jerarquia, en contumàcia, i com que, per a algunes ments pietoses, no hi ha res millor que la humiliació perquè el rebel deposi la seua actitud… heus aquí a Milián convertit en convidat d’honor dels lleidatans. ‘És una provocació’, deien, ahir, els afectats. Alhora, transcendia que el bisbat de Barbastre-Montsó ha apressat la Santa Seu a executar el decret que ordena l’entrega de les 113 peces, bé que també es preveu que l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, i el mateix Milián viatgin a Roma per assajar un acord definitiu. L’assumpte ─ho hem de reconèixer─ cansa, però prometem continuar informant-los-en.
