Part del patrimoni artístic dels lleidatans sembla que, bé per omissions o bé per comissions, pròpies i alienes, vagi de mal borràs. Si el lector té l'avinentesa de visitar d'aquí unes setmanes el Museu diocesà de la ciutat, sàpiga que el destí d'algunes de les peces que el delectaran és ─siguem optimistes─ incert: la cúria vaticana opina que les obres d'origen franjolí no hi fan bonic, a Lleida, i per això en preveu el trasllat al bisbat de Barbastre-Monsó (si a algú li cal una explanació de l'assumpte, el remetem a cròniques passades; paraules clau: Museu diocesà de Lleida, art sacre de la Franja, monsenyor Ciuraneta ─cerqueu-lo pels collons de─ i Cardenal Re).
Si el lector també té ocasió d'arribar-se, aquest Onze de Setembre, a l'edifici del Roser, sàpiga que potser és l'últim any en què els visques a la llibertat no hi fan nosa: quan el Roser sigui un Parador Nacional ─un hotel luxós pefectament compatible amb la dimensió simbòlica de l'edifici, segons els estadants de la Paeria─ és fàcil d'imaginar-hi uns clients enutjats perquè el retruny d'Els Segadors no els deixa dormir la mona (paraules clau: No-al-Parador).
I si el lector és una persona conspícua, posem per cas, un expresident dels Estats Units i Premi Nobel de la pau, i mai decideix anar a treure el cap la Seu Vella, principal font d'autoestima d'una lleidatanitat que no en va sobrada, sàpiga que els autòctons no li esguerraran la visita demanant-li, una i altra vegada, davant els flaixos i les càmeres de televisió, un encomi del monument i, de passada, de la ciutat (paraules clau: Jimmy Carter-visita-Lleida-i-ningú-se-n'assabenta).
Efectivament, el 19 d'agost els lleidatans no vam tenir esment que Jimmy Carter era entre nosaltres. I, segons algunes entitats culturals de la ciutat, tractant-se d'una immillorable oportunitat de promocionar la Seu, no s'hi val a pretextar que el viatge fos a l'agost i d'incògnit: el govern del país ─diuen─ hauria d'haver tingut més reflexos.
La Seu necessita promoció i diners i no hi ha dubte que, si haguéssim conegut les intencions de Carter, ens n'hauríem valgut. Ja ho havíem fet abans, fins i tot en el cas d'individus amb un full de mèrits més modest que el de l'expresident demòcrata. Llegiu-ne, si no, el llibre de visites: hi figuren cognoms tals com ‘de Borbón'.
