Ahir vam saber que el tribunal de la Rota no ha admès a tràmit el recurs que l’enyorat Ciuraneta, fa més d’un any, va interposar amb la següent, i estranya, pretensió: persuadir el Vaticà que ser propietari legítim d’unes peces d’art i tenir els documents que en proven la compra, permuta o restauració legals són dues coses molt semblants. La cúria ha desestimat el recurs ─n’ha tingut prou, per fer-ho, amb un cop d’ull als papers: no pas perquè la resolució estigués presa d’avançat, tal com creuen els suspicaços lleidatans, sinó per allò de la ciència infusa─ i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, ja ha anunciat que acatarà el dictamen.
Però com que l’art disputat és part del Patrimoni Cultural de Catalunya, acatar el dictamen, ara per ara, no vol dir sinó demanar permís al govern per poder disposar de les peces. Salinas ho farà de gust ─es comenta que ha penjat un anunci al tauler del Vaticà on es llegeix ‘canvio art sacre de la Franja per ser bisbe de València’─ però res no obliga a fer-li’n cas. De fet, per a Josep Casanova, pugnaç jurista de l’equip de Ciuraneta, la sentència de la Rota concedeix encara més marge a la via civil: ‘si la resolució de la Rota és mala notícia, ho és per a Barbastre-Monsó, perquè no dóna opció a fer judici i que s’emeti una sentència que seria d’obligat compliment per a l’estat espanyol’. I és que Roma fins ara només ha emès decrets, i no pas sentències fermes que podrien contravenir, cas que es produís, la decisió d’un tribunal civil.
Ningú no dubtava del sentit de la resolució vaticana. Amb un bisbe interí lliurat a Roma, i amb una Roma lliurada als designis de la diòcesi aragonesa ─de la diòcesi on hi ha el mausoleu d’Escrivá de Balaguer─ se sabia que, progressivament, caldria retirar-se del ‘front canònic’. Divendres passat, la plataforma ‘Amics del Diocesà’ va presentar una demanda civil perquè un jutge determini qui és el propietari legítim de les peces. L’argument jurídic dels ‘Amics’ es basa en la ‘usucapió’, segons la qual la tinença continuada i pacífica d’uns béns en dóna la propietat.
I, mentre tot això passa, alguns polítics lleidatans persisteixen a fer crides al diàleg i a posar fi a la confrontació. Des d’aquesta tribuna sempre n’hem dit el mateix: si tant els angunieja la confrontació, que cedeixin immediatament les obres al bisbat d’Aragó. Si no, que callin o ens alleugin brandant un exemplar de la Llei de patrimoni.
