Ahir, el president del govern aragonès, Marcelino Iglesias, no només va referir-se a la postura que ha adoptat la colònia catalana enfront de la proposta de finançament del govern de la metròpoli (ho diem en aquests termes no pas afectació radicaloide, sinó amb propòsits pedagògics: si, en lloc de pobres i rics, llegixin metròpoli i colònia, alguns esquerranosos catalans deixarien de niar sentiments contradictoris a propòsit d'un tal conflicte d'interessos). Don Marcelino també va parlar, segons la premsa lleidatana, d'un assumpte igualment delicat però, fins avui, de ressonàncies més restringides: la llei de llengües d'Aragó. En coneixerem els continguts a la tardor ─va assegurar, sense gota de rubor─ bé que a hores d'ara ja en podem donar per descomptat que "generarà drets i llibertats, però no obligacions, de manera que cap aragonès no es veurà obligat a utilitzar una llengua que no vulgui".

Ai caram! Una llei de les llengües que es parlen a Aragó per virtut de la qual s’hauran acabat les imposicions idiomàtiques? Si mai s’aprova aquesta llei, un aragonès, posem per cas, de Calaceit, podrà viure al marge de l’espanyol si així li ho dicten els seus extravagants desitjos? Vol dir, senyor Iglesias, que aquesta llei és constitucional?

Per dir-ho acadèmicament, l’error inferencial comés en l’anterior paràgraf consisiteix a considerar que l’espanyol és una llengua i que, per això, és afectat per una llei d’ídem. L’espanyol, però, és una qualitat intrínsecament humana com la facultat de pensar, de manera que queda exclòs de qualsevol inventari de capricis lingüístics regionalitzats.

El debat sobre els drets de les llengües dins de l’estat ha de partir, amic lector, d’aquesta premissa.

I, dit això: senyor Iglesias, a més de l’alleujant fet que la llei no obligarà ningú a parlar això que nosaltres en diem català, per què no ens avança el nom de les llengües que hi seran reconegudes?