La protesta feixista del 13 de setembre a Arenys de Munt no serà sinó una expressió irritada i desinhibida, bé que simbòlicament desfasada, del que podríem dir-ne la ideologia nacional hegemònica a Espanya. Perquè, si bé és cert que els nostàlgics hi són un minoria políticament irrellevant, també és veritat que
no hi ha, entre la majoria d'espanyols, una manera no feixista de relacionar-se amb la nostra existència com a poble: el dogma de la unitat pàtria, entronitzat definitivament pel franquisme i que els uns invoquen junt amb don Pelayo i Primo de Rivera, és al dessota, i en formidable vigència, de les apel·lacions a la Revolució francesa o a les constitucions democràtiques dels altres.
Un colla de falangistes vociferant a fi d'intimidar els veïns d'Arenys és una projecció deformada, però projecció al capdavall, de l'Espanya actual: una Espanya postfranquista, és a dir, predemocràtica o, si volen, d'una molt baixa qualitat democràtica. Seròs, al Segrià, potser serà el següent poble on, a despit de l'advocacia de l'Estat, se celebrarà la consulta i, per aquest motiu, potser serà també la propera destinació del feixistam hispànic més viatger.
Si és així poden comptar que, igual que passarà a Arenys de Munt aquest diumenge, hi guanyarà el sí, de manera que serà obligat, a partir de llavors, retenir aquests dos principis: 1) Espanya no dubtarà a boicojetar qualsevol procés de ruptura democràtica amb el seu estat ni a deixar-nos anar els seus energúmens organitzats; 2) les consultes ?els referèndums?, cal convocar-los quan sapiguem que els guanyarem.
