Si fem cas de les declaracions dels representants del govern aragonès a propòsit de la nonada llei de llengües, sembla que la mesura de la bondat de la futura normativa és, paradoxalment, la seua innocuïtat. La idea que es tracta d'una llei de drets, no pas d'obligacions, ha estat repetida obsessivament, a guisa d'eslògan, per Iglesias i el seus subalterns. Ahir, en el marc de la XII Escola d'Estiu de la Franja, la directora general de Política Educativa d'Aragó, Carmen Martínez, a més d'insistir, disciplinadament, en el caràcter no coactiu de la llei (a saber: "no obligarà ningú a aprendre català"), va assenyalar que la seua aplicació "no variarà excessivament el panorama", bé que, va afegir, "donarà suport i consolidarà tot el que s'ha aconseguit fins ara" ?a despit de les institucions aragoneses, postil·la el cronista.
"No variarà excessivament el panorama". Ja ho veuen: com que la mera celebració retòrica de la diversitat lingüística no persuadeix prou, en aquells rodals, de la necessitat d'una llei que, déu no ho vulgui, pot recollir que hi ha aragonesos que parlen català, Iglesias ha resolt que l'estratègia argumentativa del seu govern ha de consistir a fer creure als ciutadans que mai com en aquest cas una llei s'assemblarà tant a una no-llei. ?O bé que la cosa no passarà d'un reconeixement legal d'allò que, agradi o no, és una realitat, argument que també s'usa en pro de la legalització d'una determinada activitat, no del tot aliena a les competències lingüístiques, i que, per descomptat, ningú no vol obligatòria.