Dissabte passat, 27 d'octubre, va tenir lloc la presentació oficial de Mariano Rajoy Brey com a candidat a la presidència del Govern espanyol per part del PP. La proclamació interna, de fet, ja l'havia rebut fa un parell de mesos, tot just quan determinats mitjans del grup Prisa -últimament tan en voga- van posar en dubte la seua solidesa com a líder dels conservadors espanyols. Els oferiments d'Alberto Ruiz-Gallardón com a número dos dels populars per Madrid, i l'enèsima topada que va tenir per això amb Esperanza Aguirre, van generar la sensació que el PP no acabava de tenir un líder clar, i que la idea de perdre al març vinent cobrava força. El resultat del debat de política general celebrat al juliol hi havia tingut molt a veure, ja que Rajoy no va ser capaç d'articular un discurs opositor concret, més enllà de demanar les actes de les reunions de l'executiu estatal amb ETA.
Rajoy va reunir els seus i, a la manera d'Aznar, va nomenar candidat a la Moncloa: ell mateix. D'aquell conclave no va eixir cap dissensió. Fet i fet, era obvi que el gallec seria el cap de cartell de les estatals. Sobre el famós número dos per Madrid, no en tindrem notícies fins d'ací uns dies. Compte amb la també gallega Ana Pastor, en tot cas.
En la societat de la imatge actual calia, però, un acte d'afermació pública, espectacular, molt a l'americana. I havia de ser a València, graner de vots dels populars i exemple, diu Rajoy, de com governarien l'estat els conservadors espanyols. La Fira de València n'ha estat l'escenari, i l'organització no ha fallat... a diferència de mítings anteriors al País Valencià. La confiança d'omplir recintes com la plaça de bous de València, va dur la cúpula del carrer de Gènova de Madrid a donar un toc d'alerta a la seua homòloga valenciana.
A la cita tots van donar suport Rajoy. L'alcaldessa de València, Rita Barberà, i el president de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, van mostrar-se eufòrics davant la tria de Rajoy, i clamen als quatre vents que als valencians els convé, i molt, Rajoy a la Moncloa...
Ara bé, ja sabem que en política allò que es diu no es allò que es desitja. Sobretot en el cas de Camps, de fet, no és gaire clar que al PP valencià li convinga Rajoy de president espanyol. Si això passara, Camps i els seus tindrien serioses dificultats per copar tot el temps discursiu que avui es passen practicant el victimisme. Què dir, durant tants i tants minuts, en tantes i tantes conferències de premsa? Ningú no se'n sap avenir, a la seu valenciana dels populars. Un bessó ben clar: el transvasament de l'Ebre previst al Pla Hidrològic Nacional aprovat en època d'Aznar no sembla viable, avui dia. Ja poden afirmar, al PP valencià, que Rajoy és sinònim de transvasament, que ben pocs al PP s'ho creuen. Dir-ho és gratuït, no té cap cost electoral perquè sempre pot reformular-se i fer-se d'una manera menys agressiva i més modesta, i per això els conservadors no s'hi estan de referir-se.
Victimisme a banda, hi ha un motiu encara més potent, per afirmar que Camps no anhela embogidament una victòria del PP a l'estat. Qui substituïria un Rajoy perdedor? Ni que siga per un escó de diferència amb el PSOE, aquest no tindria cap més eixida que la seua fugida de Gènova, si es confirma que l'estratègia absolutament atacant del PP no ha servit per guanyar el partit. Aquesta renovació de la direcció popular podria, ves per on, dur Camps a cotes de responsabilitat que ell considera força més importants que no les que ara ostenta. La pugna Gallardón-Aguirre podria acabar amb tots dos fora del camp de batalla, i en aquest moment seria el valencià qui tindria el camí expedit per fer-se amb el control del partit. És aquest, el seu somni més secret, i no debades es fonamenta en un fet indiscutible: no hi ha al PP cap baró “regional” amb un poder semblant al de Camps. La seua insipidesa seria, així, la seua millor arma, per poder arribar al cènit del PP.
Camps només té un enemic de primera, Eduardo Zaplana, i aquest compta amb ben poc suport al si del PP. Bona prova d'això és que no té clar, a hores d'ara, per quina circumscripció aspirarà a ser diputat al Congrés, i fins i tot hi ha qui no descarta la seua pròxima marxa a l'empresa privada. A més, Camps podria estar rumiant situar el murcià com a número1 per València, com un gest de distensió envers els zaplanistes. Sense dubte, Zaplana rebria amb il·lusió i amb obligació de subordinació aquest nomenament, però alhora hauria de pair que la jugada porta implícit l'ascens de Camps al si del PP.
Li convé a Camps, per tant, que Rajoy isca vencedor al març vinent? Els dubtes són, com més va, més grans.
