La ‘pepeització' del PSPV-PSOE no s'atura. Si el proppassat congrés federal socialista va liquidar l'estructura comarcal de la seua filial valenciana, el conclave nacional del PSPV previst pels dies 26, 27 i 28 de setembre encara introduirà més novetats, i d'una transcendència major. La denominació del partit i el seu discurs, dos eixos capitals dins de qualsevol organització, patiran modificacions que permetran parlar, sense dubte, de refundació.
La ponència que es debatrà al congrés en qüestió reformula els fonaments del partit, i ho fa atenent "els canvis que ha experimentat la societat valenciana d'uns anys ençà", com si fóra una mena de catarsi. Amb aquest mateix raonament, els socialistes valencians opten per rebatejar-se i, segons apunta la ponència, passaran de dir-se Partit Socialista del País Valencià (PSPV) a anomenar-se Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV), tot just la denominació que ja fa uns anys -només canviant l'S per la P, PPCV- van adoptar els populars valencians.
La nova referenciació clourà per sempre més una llarga època de cohabitació de sigles. No debades, el PSPV era un partit diferent del PSOE, i no van fusionar-se fins el 1978, després que els primers -nacionalistes d'esquerres- hagueren obtingut un magre resultat als comicis d'un any abans. La unió amb prou feines va mantenir una part de l'ideari del primigeni PSPV, per bé que Ferraz, la direcció federal del PSOE, no va estar-se de dir-hi la seua. És així com aquest partit va fer-se amb la Generalitat Valenciana -que governà del 1982 al 1995- i amb les principals alcaldies del País Valencià. És així com persones com ara Joan Lerma, Ciprià Ciscar o Antoni Asunción, van fer el salt de València a Madrid, per continuar la seua carrera política. Cada vegada més, però, el pes dels provinents del PSPV era més innocu. Al País Basc, Euzkadiko Ezkerra ha experimentat un fenomen semblant.
Els canvis al discurs del PSPV pretenen acostar-lo a la "centralitat política". Una lectura de la ponència intueix que els socialistes busquen quedar-se a mig camí del PP i d'Esquerra Unida, no ser vistos com una força disposada a pactar amb qualsevol per tal d'arribar al poder. Una part del partit està convençuda que la sensació que el PSPV només recuperarà el Consell si pacta amb EUPV i els nacionalistes del Bloc és, justament, el que els barra el pas a la Generalitat. Aquesta entesa, diuen, fa por a molts dels seus votants potencials.
Per entendre la magnitud dels canvis proposats cal conèixer quins han estat els coordinadors de la ponència socialista. De les tres persones que hi han actuat, dues -Leire Pajín i Ángel Luna- pertanyen a la demarcació d'Alacant, i la tercera, el saforenc Alfred Boix, és un lermista de primera línia. Comptat i debatut, doncs, la relectura de l'ideari socialista valencià compta amb l'OK de Ferraz (Pajín), el sempre influent lermisme (Boix) i la vella guàrdia alacantina (Luna). Poca broma.
Serà complicat, i molt, que les directrius principals del text sotmès a debat siguen alterades significativament. Ni tan sols sembla probable estudiar una fórmula intermèdia, com podria ser la de Partit dels Socialistes Valencians. Ans al contrari, els quatre precandidats que de moment aspiren a la secretaria general -per ordre d'aparició: Jorge Alarte, Joaquim Puig, Francesc Romeu i José Luis Ábalos- s'estan esforçant a captivar suports majoritaris, i per tant és complex que s'enfronten al nou esperit que amara al PSPV-PSOE, d'ací a poc PSCV-PSOE.
Pocs parlaven ja del territori valencià com a "país". Tothom, al PSPV-PSOE, feia referència a la "Comunitat", i és aquesta la denominació que hi ha a l'Estatut valencià, per bé que la forma "País" és reconeguda al preàmbul com una de les formes amb què s'ha conegut l'ens autonòmic al llarg de la seua dilatada història. El canvi de nom suposarà més comoditat per molts dels seus integrants, que ara havien de donar mil i una explicacions a tots aquells rivals (populars) que els retreïen la seua denominació: "País de quins països?", els etzibaven per furgar en les contradiccions d'un partit que, com ha quedat dit, s'ha anat distanciant dels postulats que brandava a la darreria dels setanta.
El rebatejament del PSPV anuncia futures "conversions". La de la UGT-PV en podria ser la primera, com a sindicat germà dels socialistes. La de CCOO-PV sembla molt més difícil, però. A més, tot i que els socialistes valencians asseguren que tenen clar quines són les seues arrels, quin és el seu país i no s'estan de recordar que van forçar la denominació de "nacionalitat històrica" a l'Estatut, la sensació estesa és que aquesta passa és la definitiva per mirar d'assetjar realment el PP valencià. L'objectiu és llunyà, al 2015, gairebé el temps de què disposa una ciutat per organitzar uns Jocs Olímpics, però pel camí els socialistes poden perdre les crosses que els permeten d'assolir el poder sense l'obligació de guanyar d'un vot al PP. L'aposta és arribar al govern fent seu una part del discurs dels populars, un equilibri que sembla més propi de malabaristes.
