Quan el 26 de novembre de 2003 la ciutat de València va ser designada seu de la trentadosena edició de la Copa de L’Amèrica, que tindrà lloc aquest mes de juny, la resposta de les primeres autoritats va ser hiperbòlica. Tant el president Camps, com l’alcaldessa Barberà i, fins i tot, el cap de l’oposició municipal, el socialista Rafa Rubio, van saltar pels aires, plens de joia. Aquella mateixa vesprada, els focs artificials van envoltar, literalment, la ciutat. Ni la tradicional Nit del Foc havia reunit mai una quantitat tan gran de pólvora. El PP començava a vendre el producte amb excés.
Si avui dia, quatre anys més tard, hom s’adreça al president o a l’alcaldessa i els diu que, ben mirat, tot això de la Copa de L’Amèrica és foc d’artifici, la resposta segurament inclourà la paraula “antivalencià”. I és que el PP s’ha aferrat a la competició –que organitza una empresa privada, America’s Cup Management, la qual rep una sucosa quantitat per dur l’esdeveniment allà on els el demanen–; se n’ha aferrat tant, de fet, que ha arribat a comparar aquesta competició amb els Jocs Olímpics, si bé les diferències en són una munió, començant pel diferent impacte que causa al receptor una expressió i l'altra.
L’allau d’inversions que els dos governs populars –l’autonòmic i el municipal– asseguraven que recaurien sobre València ara s’han quedat en un simple bufit, i la causa, si atenem el parer de Camps i de Barberà, n’és exclusivament una: la poca implicació del Govern estatal al projecte, el qual, malgrat tot, ha injectat 1.000 milions d’euros perquè es puga celebrar la cita, ja que els comptes de la Generalitat i de l’Ajuntament estan sota zero. El discurs victimista, en qualsevol cas, no és nou, sinó que ve de llarg: Barcelona, com Palma de Mallorca, Lisboa, Nàpols i Marsella, entre d’altres, optava a esdevenir seu d’aquesta edició de “la Fórmula 1 de la mar” –com els agrada dir als dirigents del PP–, i Barcelona, han deixat anar alguna vegada els capitosts populars i alguns dels mitjans de comunicació que els són proclius, hauria intentat, una vegada nomenada València com a seu, pispar-li l’organització. El motiu principal? El lent ritme d’inversions que va caracteritzar la posada en marxa de l’organizació, que va coincidir amb el canvi de partit a l’executiu espanyol El problema, al remat, és força menys rocambolesc: Suïssa, com a guanyadora de la darrera competició, havia d’escollir un lloc per a defensar, quatre anys més tard, el seu títol, ja que no podia fer-ho a casa seua, en no tenir eixida a la mar. La Copa de L’Amèrica enfronta el guanyador anterior amb un rival que ix d’una sèrie de prerregates anomenades Copa Louis Vuitton, que se celebren a la futura ciutat seu i a unes altres. Entre els patrocinadors dels diversos “desafiaments” –que és com es coneixen els diversos projectes que miren d’optar a la competició final–, les marques d’alt estànding són ben usuals. Els participants també són d'alt estànding, i els possibles visitants, igualment. Les autoritats de València, doncs, exalten fins a l’extenuació una competició que la gran majoria dels ciutadans fa poc ni coneixia, una competició massa allunyada del públic també físicament –se celebra mar endins– i que no deixa la petjada que els governants pretenen transmetre. Qui en sabria dir l’última seu? Va ser Auckland, a Austràlia, però és una pregunta de nivell, digna de culminar un concurs televisiu de preguntes impossibles.
Si no haguera estat pel president del Club Nàutic de València, que va entestar-se a convèncer Barberà perquè presentara una candidatura valenciana, avui la capital del Túria no seria seu de la Copa de L’Amèrica, ni els seus dirigents es deixarien la veu explicant com de decisiva és aquesta fita pel futur de la ciutat.
Una vegada celebrada la fase final de la Copa, la modificació urbana de València haurà estat important pel que fa a la façana marítima, però ben minsa a l’interior. El port ampliarà la seua zona d’oci –i, si finalment Barberà se n’ix amb la seua, també la residencial–, però les grans infraestructures d’accés –fora de l’aeroport, que ha aconseguit una nova pista– no hauran evolucionat gaire. Barris desafavorits que el PP va assegurar que gairebé es refundarien, amb motiu de l’esdeveniment marítim, no han patit gaire avenços, i això que el Govern espanyol, que ha permès endeutar-se l’Ajuntament una mica més, tot i que ja és un dels que té més números rojos de tot l’estat, ho ha fet a condició que les inversions no recaigueren sobre una única zona de la ciutat, i per això el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, va reunir-se amb associacions de veïns, que els van explicar les mancances que, segons ells, caldria subvertir al més prompte possible.
Només falten cinc mesos per a la Copa de L’Amèrica, i quatre per a les eleccions autonòmiques i municipals. El PP es fa un fart de denunciar el menysteniment del Govern Zapatero en tot el que respecta a les inversions a València, i aquest, després d’un llarg temps sense respondre-hi, sembla que s’afanya a fer veure que, si hi ha Copa, no és precisament per la bonança econòmica dels comptes valencians. A Canal 9, on el tractament de l’esport de la vela ha passat de zero a l’infinit en només quatre anys –si bé encara lluny del futbol, perquè l’audiència mana–, fins i tot han aparegut crítiques furibundes de membres del PP que acusaven TVE d’ocultar qualsevol notícia sobre la competició velística “més important del món”, com també tot de crítiques a Zapatero per no fer-hi referències a l’esdeveniment durant les seues compareixences al Congrés.
La Copa de L’Amèrica encaixa perfectament, com l’anell al dit, en l’estratègia política del PP del País Valencià: cal fer veure que la Comunitat avança a velocitat de creuer, que ara –i no abans, si exceptuem “el segle d’Or”, el XV, segons el president Camps– és al bell mig de l’atenció mundial –amb d’altres esdeveniments “històrics” com ara la Ciutat de les Arts i les Ciències, com ara la presentació del nou cotxe de Fernando Alonso o com ara, perquè tot s’hi val en aquest ‘totum revolutum’, amb la visita del papa Benet XVI del passat juliol, el cost de la qual, calculat entre 20 i 30 milions d’euros, segons l’oposició, però sense dades oficials, en aquest sentit–, i aquesta propaganda, que la televisiò pública exerceix amb mestratge, és la que ha de fer que el PP continue instal·lat al poder, in secula, seculorum.
No importa els vora 5.500 euros que cada valencià deu, si dividim el deute de la Generalitat Valenciana –no comptem ací els dels ajuntaments– entre els ciutadans que hi havia censats el passat 31 de desembre. Una massa roja, la dels números negatius, que no té parió a tot l’estat. El País Valencià, amb un 11,6% d’endeutament en relació al PIB, lidera amb distància la classificació. La mitjana, de fet, és al 6%, i, si no fóra pel cas valencià, potser cauria al 5%. Això sí que és “poder valencià”.
