2009 ens abandona. Ens llega un cas de corrupció com no s'havia conegut mai al País Valencià, el "cas Gürtel", en què el president de la Generalitat, Francisco Camps, va resultar imputat i, per això mateix, va haver de declarar davant el Tribunal Superior de Justícia valencià.
El 20 de maig del 2009 ha passat a la història justament per això: la imatge de Camps, feliç i somrient, entrant per la porta del TSJCV va fer fama. En què quedarà i en què no el "cas Gürtel" ho dictarà aquest 2010 que entra.
Els socialistes valencians van presentar una querella, a la tardor, en què demanen que la justícia investigue el demolidor informe de la policia especialitzada en neteja de capital que apuntava un pressumpte finançament il·legal del PP valencià, a través d'empreses que habitualment treballen amb la Generalitat, com ara Enrique Ortiz e Hijos, Lubasa o Sedesa, aquesta última propietat de la família del vice-president tercer, Juan Cotino. Les veus dels passadissos diuen que, en efecte, la claredat de l'informe, la seua abundància en detalls, provocarà una nova imputació de Camps, a qui el portaveu socialista a les Corts, Ángel Luna, ha previst un any encara més complicat que no ho ha estat el 2009 que s'acaba. I a fe que ho ha estat, de coll amunt, aquest 2009.
Qui li anava a dir a l'omnipotent Camps, guanyador amb la majoria absoluta més abassegadora de la història de la democràcia valenciana, que hauria de visitar els jutjats i ser objecte de broma a les televisions i diaris de l'estat. Qui li anava a dir que les seues converses amb "amiguitos del alma" poc recomanables anaven a ser llegides i locutades per tot de gent. Com si es tractara d'un alcalde corrupte qualsevol, Camps ha anat a declarar davant el jutge, tot i ser un aforat, i ha rebut mostres de suport a les portes del mateix, com si es tractara, com ha quedat dit, d'un alcalde corrupte qualsevol. Però ha respirat a fons, malgrat tot, en comprovar que tot plegat no tenia cap efecte electoral a les urnes. Als comicis europeus del 2009, els populars valencians van multiplicar per dos la distància que havien tret als socialistes al 2004. I Camps ja es trobava immers en el procés judicial per què va ser imputat. De fet, ja hi havia declarat.
Una altra cara que 2009 ens deixa per a la història és la de Ricardo Costa, ex-secretari general i ex-portaveu del PP a les Corts valencianes, plorant com un xiquet en conèixer que havia de deixar tots dos càrrecs per ordre de la direcció nacional del carrer de Gènova. Tant Camps com ell havien fet mans i mànigues perquè no hi rodaren caps, fins al punt que van convocar una reunió del comitè regional en què el lloctinent del sud, el president de la Diputació alacantina, José Joaquín Ripoll, va eixir sense saber si "lo que pasó, pasó, y lo que no pasó, no pasó". Una altra frase pel record, sense cap mena de dubte. Pel que respecta als socilistes valencians, cada vegada més Socialistes Valencians que no PSPV-PSOE, el seu secretari general, Jorge Alarte, també va haver de mantenir un torcebraç amb la direcció provincial d'Alacant recentment estrenada. I, en el seu cas, el va perdre.
Leire Pajín, secretària d'organització federal i persona que controla aquella direcció, no va evitar que Alejandro Soler i Ana Barceló, les dues cares visibles de l'executiva meridional, impediren la moció de censura que va esdevenir-se a Benidorm. Després de molts rumors sobre la presentació o no de la moció, i també després que Alarte assegurara que acomiadaria del partit aquells que en donaren suport i que infringuiren el pacte antitransfuguisme, els socialistes de Benidorm (d'on és Pajín i on és regidora la mare d'aquesta, Maite Iraola) van fer fora el PP, com 18 anys abans havia fet el PP amb el PSOE. Aleshores, amb una regidora trànsfuga socialista, Maruja Sánchez. I ara, amb un regidor trànsfuga del PP, José Bañuls.
Però, per a crisi de debò, la que presenten els comptes de la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments valencians. Líders quant al deute en relació al PIB de tot l'estat, i de llarg, a l'administració pública valenciana li costa de pagar proveïdors i treballadors. Els crèdits i les factures impagades s'acumulen als calaixos de la Generalitat. I, per acabar-ho d'adobar, el malestar es trasllada al carrer, ja que el País Valencià lidera, igualment, el creixement de la taxa de desocupats. La demarcació de Castelló, sense anar més lluny, ha passat de tenir pràcticament ocupació plena a ser la província que més feina destrueix. El turisme, novament, sembla l'única eixida davant la crisi galopant dels sectors industrials tradicionals. El 2010, però, en sabrem més.
