Mentre Francesc Camps encara la seua segona legislatura a les Corts valencianes amb una majoria absoluta encara més còmoda que l'anterior, l'esquerra ha eixit feta miques del procés electoral. Tsunami, debacle o desfeta són alguns de les formes més suaus de qualificar els efectes del 27-M. El PSPV-PSOE baixa 30.000 vots -quan el cens ha crescut en prop de 70.000 persones-, i el Compromís pel País Valencià ha quedat tot just 70.000 sufragis més enllà del que van sumar per separat, al 2003, Esquerra Unida i Bloc Nacionalista.
El PP, a qui alguns diaris donaven com a mort, no sols s'ha mantingut, sinó que ha incrementat el seu cabal de suports: ha superat, fins i tot, l'excel·lent resultat de José María Aznar al 2000, quan l'esquerra no podia estar més desmobilitzada -eren els temps del pacte entre Joaquín Almunia i Francesc Frutos-. Vora 1.300.000 persones hi han confiat, en el PP. Més d'una de cada dos que hi han exercit el seu dret al vot.
Entre tots ells hi ha, sense dubte, exvotants socialistes. Gent entre la qual ha calat el discurs victimista del PP respecte la poca implicació del Govern estatal al País Valencià. També, electors fluctuants dins de l'eteri espai que separa els dos principals partits espanyols. Una sèrie de persones a les quals coïa, i molt, la possibilitat d'un Consell multipartit que negava la necessitat d'aigua, que defensava una moratòria urbanística i que qüestionava la celebració de la Copa de L'Amèrica i del futur circuit urbà de Fórmula 1. Propostes d'Esquerra Unida, totes elles, però que la gent propera al PSPV-PSOE ha decodificat com punts programàtics d'un hipotètic executiu progressista, nacionalista i ecologista. No debades, tothom més o menys informat de l'actualitat política sabia que al partit de Joan Ignasi Pla li resultaria impossible governar en solitari. Al remat, doncs, podria haver hagut una dispersió de vot d'EUPV cap al PSPV-PSOE -en clau de vot útil i de calmar els ànims de l'esquerra-, com també una fuita de filosocialistes al PP. La sensació de “fi de festa”, malgrat tots els pintorescos esdeveniments de la legislatura passada, planava pertot.
Quin futur li espera ara, al bàndol progressista? Primer de tot, caldrà que es desperten i que paisquen una derrota en tota regla que ningú no imaginava tan i tan contundent. Més tard, quan hagen pres consciència de la batacada i hagen sanat internament, caldrà fer-se l'ànim que és utòpic pensar en capgirar la situació d'ací quatre anys. El futur no és un camí de roses, precisament. El PP continua ocupant les tres diputacions i les alcaldies de les tres capitals de província; a més, s'ha fet, per primera vegada a la història, amb el control de consistoris importantíssims com ara Torrent i Paterna, pot governar Sagunt i també té majoria absoluta a places menors, però tradicionalment progressistes, com és el cas d'Algemesí i de Montcada. Per acabar-ho d'adobar, els conservadors han arrasat en llocs sobre els quals sobrevolen uns plans urbanístics que amenacen de modificar, de dalt a baix, la seua fesomia urbana: per exemple, Torrevella, Oriola, Cullera, Catarroja, Manises, Alboraia, Riba-roja, Orpesa o Cabanes. Una allau de paperetes amb la gavina validen tota aquesta sèrie d'actuacions polèmiques. Un cúmul de ciment, piscines i gespa que, consegüentment, comportarà l'agudització del discurs ploraner dels populars en referència a la manca de recursos hídrics i al derogat transvasament de l'Ebre. Francesc Camps ja ha anunciat l'execució d'aquesta magna obra en cas que Mariano Rajoy, en pocs mesos, es faça càrrec del Govern de l'estat. Rajoy, alhora, ha assegurat que el valencià serà el primer president que rebrà com a nou cap de l'executiu espanyol, i el ben cert és que l'ideari del PP inclou la polítics transvasista, un posicionament que, de fet, els populars han pagat car a l'Aragó.
El PSPV-PSOE ha posposat qualsevol canvi fins passats els comicis estatals. Joan Ignasi Pla ha donat a entendre que serà aleshores quan cedirà el relleu del partit a un altre company. Hi ha veus al si dels socialistes valencians que demanen que aquests canvis es produisquen de manera imminent, però sembla difícil, per arriscat, encetar ara el meló de la successió al PSPV-PSOE, ja que és una federació sotmesa a les disputes intestines que tan sols Pla, amb les expectatives creades en la recuperació del Consell, havia aconseguit calmar. Com passa a Madrid, on Rafael Simancas ja ha fet públic que no optarà per tercera vegada -en realitat, per quarta, si comptem la repetició electoral del 2003- a presidir la Comunitat madrilenya. Una altra gàbia sorollosa que s'ha de mantenir el més callada possible, la de la federació socialista de Madrid.
A València ja sona el nom de María Teresa Fernández de la Vega com a cap de llista a les legislatives. Nascuda al cap i casal però emigrada de ben jove, la vicepresidenta de Zapatero és una de les persones més valorades del Govern estatal. Podria ser la persona que imantara vots socialistes únicament seduïbles en cas de conteses molt renyides, com sembla que seran les de la tardor o hivern vinents. Per rellevar Pla cal apuntar tres noms: la proposta continuista, que seria l'eurodiputat Joan Calabuig; la trencadora, que encarna l'alcalde d'Alaquàs, Jorge Alarte; o la mediàtica, el ministre d'Administracions Públiques, Jordi Sevilla, més conegut i expert, si bé amb no massa bones relacions amb Zapatero i, a més, poc pes orgànic al si del PSPV-PSOE.
Al si d'Esquerra Unida no hi ha massa més tranquil·litat. La mateixa nit electoral, la cap de llista del Compromís, Glòria Marcos, i la nova diputada electa Mònica Oltra, van intercanviar-se forts retrets en públic, per culpa de la correcta o incorrecta campanya duta a terme per la líder d'EUPV. El propi Joan Ribó, del sector comunista però fermament partidari del pacte amb el Bloc, ha criticat els entrebancs que hi ha posat la seua formació, que per exemple ha desaparegut dels consistoris de València i Alacant .-a Castelló de la Plana ja no hi era-, quan un acord a àmbit municipal amb els nacionalistes els hauria permès de mantenir aquests regidors, a més d'aconseguir-ne d'altres que avui impossibilitarien desenes de majories absolutes conservadores. L'autocrítica a EUPV és una constant, i serà interessant veure com evoluciona, sobretot, el corrent Esquerra i País, instigador del pacte amb el Bloc i també crític amb com s'ha efectuat la campanya conjunta. Si EUPV opta per la via independent, presentant-se tot sol a les eleccions estatals, el partit de Gaspar Llamazares podria obtenir representació per Madrid, a més dels dos diputats que podria afegir-hi ICV a Barcelona. Per València, l'altra circumscripció on tenen representació, tindrien gairebé impossible renovar l'acta d'Isaura Navarro.
Al Bloc hi ha, en canvi, sentiments enfrontats. Han augmentat, tot i que en poc nombre, el seu gruix de regidors, i a més retornen al Parlament valencià, amb dos diputats dels tres que esperaven tenir, gràcies al pacte del Compromís, sota el qual han diluït bona part de la seua personalitat. En tot cas, EUPV hauria perdut més vots que no el Bloc, dels que van recollir al 2003. Dels 194.000 que han sumat ara, el Bloc podria haver fidelitzat prop de 100.000 -114.000, ara fa quatre anys-. En canvi, hauria estat EUPV qui s'hauria ensorrat -dels 154.000 del 2003 a uns 100.000-. És allò que han conclòs els uns i els altres, tenint en compte com ha anat el ball a escala municipal.
ERPV, al seu torn, supera els 11.000 vots -en tenia 7.600, al 2003-, una quantitat que és el 0,49% dels vots emesos. Sumats als del Bloc i al sector nacionalista d'EUPV, tots tres podrien fer una mena de Nafarroa Bai? És difícil, però tot podria ser, una vegada superats els comicis estatals. A llocs concrets com per exemple Algemesí o Cullera, el Bloc hi ha desaparegut, mentre ERPV irromp amb uns vots que tampoc no el permeten d'obtenir representació. Al segon cas, per exemple, el Bloc arriba al 5,06%, i ERPV es queda al 4,80%, però cap dels dos no impedeix que el PP passe de tenir 11 regidors a 15 (sobre els 21 del consistori). De la mà, possiblement haurien renovat els dos regidors que fins ara tenia el Bloc.
El panorama nacional, per tant, queda en l'aire. Torna a tenir veu pròpia a l'hemicicle valencià, però al mateix temps continua enfrontat internament, sense que s'albire una possible unió de forces que, a l'estil navarrès, puga anar un pas més enllà de la tímida presència a àmbit local, encara que tot sovint els seus regidors siguen decisius a l'hora de conformar governs de progrés.
El PP, mentrestant, a la seua: mans lliures per a fer i desfer, i cada vegada en més ajuntaments. Com ha afirmat el reelegit president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els ciutadans ja han “absolt” els populars, a les urnes.
