Res no serà igual. L'adéu a la política d'Eduardo Zaplana, un adéu més definitiu que no temporal, equival a la fi d'una època. I és que el cartaginer ha representat una manera d'entendre la política ben especial. Recordem, si no, aquella mítica frase enregistrada: “Jo estic en política per a forrar-me”, va dir sense embuts, fins al punt de filar encara més prim... “He de guanyar molts diners, em calen molts per poder viure. M'he de comprar un cotxe... t'agrada el Vectra 16 vàlvules?”, li preguntava Zaplana a Salvador Palop, quan aquest era regidor del PP a València, en una conversa telefònica relacionada amb el presumpte finançament il·legal del PP valencià.
Fa escassos dies Palop moria d'una llarga malaltia, i el seu bon amic Zaplana es desplaçava fins València per acomiadar-se'n. Corrien temps electorals, però la visita de l'expresident de la Generalitat no va incloure cap acte polític al cap i casal. En realitat, Zaplana ha acabat soterrat políticament a la terra on va triomfar a l'estil de Javier Bardem a l'escena benidormera de 'Huevos de oro', ha acabat soterrat després d'un llarguíssim 'tour de force' amb el seu successor, Francesc Camps.
El milió d'euros anual que rebrà Zaplana, una xifra que alguns rebaixen fins els 600.000 euros potser per qüestions fiscals, ha de ser prou per fer realitat el somni que va covar quan només era un jove liberal apadrinat per una de les nissagues benidormeres de més renom, els Barceló: enriquir-se aviat, gaudir al màxim de la vida i respondre sense problemes a la hipoteca -tova, però hipoteca- que té a la Caixa de la Mediterrània (CAM), gràcies a la qual va adquirir un impressionant àtic de més de 500 metres quadrats al passeig de la Castellana de Madrid.
En tot aquest temps, Zaplana s'ha barallat amb la família política, alhora que l'ha minimitzada al màxim. Els èxits polítics de Miguel Barceló, el seu sogre, són minsos en comparació amb els que ha assolit el murcià: Zaplana ha estat president autonòmic en una terra tradicionalment esquerrana, ha estat ministre i portaveu del govern estatal, ha estat portaveu de l'oposició al Congrés i fins i tot senador. Ha estat de tot, i arreu plantant cara. Precisament, un dels aspectes que més destaquen els seus enemics és la capacitat que sempre ha tingut per enfrontar-se a situacions compromeses: mai no tenia un “no” per cap pregunta, ni defugia les conferències de premsa com fa Camps; ha carregat als muscles, per exemple, la teoria conspirativa que avalaven mitjans dretans i que el PP havia de promocionar tot i saber que aquell era un pou sense fons; Zaplana fins i tot ha fet amistat amb personalitats polítiques oposades ideològicament, com és el cas de l'actual ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba.
Només el caràcter de Zaplana, desacomplexat i rialler, podria haver resistit el cúmul de crítiques que ha rebut des de l'oposició -interna i externa- al PP. Des de la seua fase iniciàtica -va arribar a l'alcaldia de Benidorm, la seua primera gran responsabilitat, a través del vot d'una regidora socialista trànsfuga, Maruja Sánchez, a qui més endavant gratificaria oportunament, com també al seu espòs- fins a les postrimeries de la seua trajectòria -quan ha hagut d'enfrontar-se a la suspensió de pagaments de Terra Mítica, i a les factures falses que el parc va abonar per feines no realitzades-, Zaplana ha semblat surar per damunt dels núvols, amb el perenne somriure a la boca i la seua cueta de costum en començar a respondre: “Mire usted...”.
Són nombrosos els escàndols relacionats amb la seua etapa de govern, però no emigra per cap d'ells. I això que n'hi havia per llogar-hi cadires: evoquem, si no, el “cas Ivex”, també amb factures pagades per serveis no prestats, o amb un sucosíssim contracte “b” pel cantant Julio Iglesias -qui, temps a venir, acabaria esdevenint consoci dels constructors més importants de la Marina, els Ballester-, o, fins i tot, les beques que l'Institut Valencià de l'Exportació va concedir a personatges íntimament lligats a destacats dirigents populars, com el mateix nebot de l'expresident, Eduardo Gordo Zaplana, que no sabia dir ni “hallo”, tot i que l'anglès era requisit inexcusable. L'elevadíssim deute dels comptes valencians, líders indiscutibles a l'estat si atenem la seua relació amb el PIB, prové de temps de Zaplana, qui no va reparar en despeses per engrandir els projectes megalòmans del seu protagonista principal: la Ciutat de les Arts i les Ciències, la mateixa Terra Mítica, la Ciutat de la Llum..., van causar un forat volcànic del qual Camps -que hi va afegir la Copa de l'Amèrica, la Fórmula 1 o la visita del papa- no n'ha pogut eixir.
Zaplana va envunyar l'expressió “el poder valenciano”, i amb ella va freqüentar Madrid setmana sí, setmana també. Tenia clar que les seues aspiracions depassaven la plaça de Manises de València, i amb aquest objectiu va fer mans i mànigues per esdevenir conegut a la “Villa y Corte”. Per això va fer servir, fins les últimes conseqüències, Canal 9, un ens que va depurar els desafectes amb el nou règim, que va dirigir temporalment Jesús Sánchez Carrascosa -exmarit de l'exdirectora de 'Las Provincias', a més de cartaginer i excap de gabinet de Zaplana- i que va multiplicar els programes de debat a fi de contractar com a contertulians periodistes que més tard parlarien meravelles del president valencià: Isabel San Sebastián, Julián Lago, Carlos Dávila, Mamen Gurruchaga, José Antonio Vera... van fer-se un fart de viatjar a València i cobrar a preu d'or les seues intervencions.
No va ser l'únic plaer que va anotar-se Zaplana, el de promocionar-se a Madrid amb diners públics valencians: també va situar en llocs de responsabilitat d'altres murcians com ara Federico Trillo i Vicente Martínez Pujalte, aquest últim autor “negre” del llibre 'El acierto de España', amb el qual Zaplana es va consumar com a aspirant a estadista. No menys agradós li va resultar acordar amb Jordi Pujol, en temps de CiU a la Generalitat de Catalunya, la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat que desactivava l'autoritat de l'IEC i de la Universitat de València, en qüestions lingüístiques, a canvi d'acceptar una normativa propera a la catalana i a canvi, també, que CiU investira president espanyol José María Aznar. Entre els reptes no aconseguits destaca, sense dubte, l'intent en va i de manera reiterada de fusionar CAM i Bancaixa, la tercera i quarta caixes d'estalvi de l'estat. No se'n va sortir, i a fe que ho va intentar.
Plega Zaplana, i tot canviarà a partir d'ara. L'omnipotent Camps encara augmentarà més la seua influència sobre tot allò que es bellugue de Vinaròs a Pilar de la Foradada. Els sectors proclius a l'expresident que encara resisteixen a Alacant -de fet, el “zaplanisme” envia més compromissaris que no el “campsisme”, des de les comarques del sud-, però perden el seu estendard. S'entèn que, sense ell, la crítica a Camps també s'anirà esvaint... Camps s'acomiadava aquest dimarts de Zaplana tittllant-lo de “bon amic”. I és que el moviment de Zaplana, que cobrarà deu vegades més d'allò que ingressava com a portaveu a l'hemicicle espanyol, és un gran favor a Camps. Un favor de “bon amic”.
