'Per un València campió', resava l'eslògan electoral de Paco Roig quan, als anys noranta, va fer-se amb la presidència de l'equip de futbol convertit en societat anònima esportiva. Roig, bon amic de l'escriptor Ferran Torrent -culer i granota, barcelonista i llevantinista, malgrat tot-, va connectar de seguida amb els accionistes minoritaris. En va captar tants, per a la causa, que aquell lema va dur-lo meteòricament a la llotja del Luis Casanova, que ben aviat va tornar a batejar com a Mestalla, la seua nomenclatura històrica, producte de la proximitat a la sèquia d'igual nom, una de les set de què disposa el riu Túria al seu pas pel cap i casal.
Roig també va recuperar l'equipatge antic, amb pantalons negres i camisa blanca, en subtitució del blanc i polit que havia adaptat el club als seus anys de furibund antibarcelonisme, que van coincidir, com si no, amb els de la coneguda com a Batalla de València, esdevinguda als sentanta i vuitanta.
Va ser Roig, una persona conservadora, un confés votant del PP, qui va reviscolar la vella enemistat amb el Reial Madrid, l'autèntic rival dels valencianistes. Hi va contribuir, i de quina manera, el fitxatge del montenegrí Pedrag Mijatovic pel club del Bernabéu, després d'abonar la clàusula de rescissió. Però l'odi que ara com ara els seguidors del València professen envers el Reial Madrid no sols prové d'aquell afer. És un odi rejovenit, que es projecta des de temps antics i es nota, un odi que és evident en escoltar els xiulets que reben els madridistes i els que reben els barcelonistes, darrerament. Excepció feta dels que en l'última visita del Barça a Mestalla va haver de patir el vallesà Oleguer Presas, el ben cert és que avui dia el Madrid és pitjor rebut que no el Barça, i que Roig -tot i les declaracions anticatalanes, que també n'hi va pronunciar-, en té bona part de culpa.
Però, per damunt de tot plegat, si d'una cosa té la culpa Roig és d'aquell lema i d'aquell desacomplexament. El València va passar de ser un equip que feia no massa anys havia transitat per la Segona Divisió, un equip que amb prou feines sí accedia a competicions europees, a ser un club que mirava a la cara els dos grans equips de la Lliga. Des de Roig, el València no celebra ser segon ni accedir a la Champions League, i això que, al lustre que va presidir l'entitat, els valencianistes no van visitar ni una sola vegada la plaça de l'Ajuntament -antiga del País Valencià- a fi de celebrar cap títol. No va ser fins uns pocs anys més tard que el València va obtenir dues lligues, una copa de la UEFA i una supercopa europea. Un seguit d'èxits que han fet del València l'equip senyera de la ciutat i del país, sense cap mena de dubte. Encara són legió els seguidors culers i merengues, però hi predominen, de llarg, els xes.
Un esperit guanyador, exhibicionista, triomfador, que també ha connectat perfectament amb el del PP valencià. Zaplana, madridista irredempt que va haver de contenir-se en la seua etapa de president però que ara no amaga els seus veritables i immaculats colors, i Barberà, sempre disposada a la festa grossa, van lligar-se al coll la bufanda taronja tantes vegades com va caldre, per celebrar títols. Camps, soci del club de fa anys, autèntic valencianista, encara acudeix a Mestalla, ni que siga d'incògnit, per seguir de prop les evolucions dels Albelda, Baraja, Villa i companyia. També d'incògnit, com si no passara res, mira d'afavorir el club dels seus amors, i de manera reiterada.
Fet i fet, el València CF, comandat ara per l'important constructor Juan Soler -que controla, accionarialment, vora el 40% de l'entitat-, acaba de rebre un tracte de favor en diverses operacions immobiliàries que miren de resoldre la caòtica situació financera del club -més de 200 milions d'euros de deute- i de continuar possibolitant-lo de mirar a la cara el Barça i el Madrid. Com la Ciutat de les Arts, com la Copa de L'Amèrica o com la Fórmula 1, tot s'hi val perquè els valencians, o una part prou significativa dels valencians, s'hi senten orgullosos.
Al mes de juliol es van iniciar les obres de construcció del nou Mestalla. Un recinte modern com pocs arreu del planeta, que de ben segur perdrà el seu històric nom, ara potser per sempre més, en favor d'un de més comercial -a l'estil de l'Allianz Arena de Munic o de l'Ono Estadi de Palma-. Els ingressos d'aquest tipus, així com els del merxandatge -un camp en què el València hi ha crescut, i molt, darrerament-, tan sols seran, però, l'escaig d'uns comptes macroeconòmics que fan feredat.
I és que on ara encara hi ha el Mestalla de tota la vida, entre les avingudes de Suècia i d'Aragó, a tocar de l'avinguda de Catalunya i d'un monument impactant de l'escultor Andreu Alfaro, d'ací poc hi haurà torres i torres de pisos. La requalificació de la zona ha excedit l'edificabilitat proposada pel veïnatge, que a més batallava perquè es continuara respectant la condició de zona verda de què ara consta el futur solar del Mestalla.
A canvi, el nou estadi comença a fonamentar les seues bases a un amplíssim solar de l'avinguda de les Corts Valencianes, a l'eixida d'Ademús, habitualment col·lapsada els caps de setmana en ser la via d'accés de les residencials zones del Camp de Túria, els Serrans i fins i tot de l'interior castellonenc. El solar en qüestió, propietat de l'ajuntament, és l'últim reducte d'una àrea en expansió, urbanísticament. Hotels amb forma de gratacels i una munió d'edificis ocupats per parelles joves benestants, a més del Palau de Congressos dissenyat pel britànic Norman Foster, quedaran ara al voltant del camp de futbol del València. Allà on hi haurà el Toyota Stadium -aquest és el patrocinador de capçalera, ara, del València-, estava prevista la construcció d'un poliesportiu municipal i d'un parc. La permuta amb els terrenys de l'actual Mestalla ha estat força avantatjosa per al València: el preu de la zona que venen és més barat que no el que compren, tot i tractar-se d'una zona en creixement, i amb aquests diners Soler pretén sufragar bona part de la despesa del nou recinte esportiu. Fins i tot, el València s'ha compromès a construir el poliesportiu que hi havia en projecte, ni que siga un poliesportiu més petit.
No acaben ací, però, els beneficis del PP valencià al club de la rata penada. A pocs quilòmetres de València, a Riba-roja del Túria, l'alcalde popular, Francisco Tarazona, ha accelerat un projecte d'actuació urbanística al mas de Porxinos, zona d'especial protecció mediambiental. El PAI, finalment escapçat per la pròpia Conselleria de Territori i Habitatge en témer actuacions de la Unió Europea, significarà que el València aixecarà allà la seua nova ciutat esportiva -en substitució de la que ara ocupa a Paterna, més a prop encara del cap i casal- i, a més, promocionarà xalets a prop dels camps d'entrenament. Alguns dels camps que l'alcalde volia requalificar, per cert, eren de la seua propietat. Amb els diners que el València obtinga de l'operació urbanística de Riba-roja, el club pensa maquillar els comptes, que cada any tanca amb números rojos per culpa de la inversió en adquisicions de nous futbolistes.
Per acabar-ho d'adobar, Canal 9 manté un sucossísim contracte d'explotació dels drets televisius amb el València CF. Una morterada de milions que després l'ens públic revèn, a un preu notablement inferior, a MediaPro i Audiovisual Sport, que conjuntament televisen els partits de Lliga. El contracte de Canal 9, de fet, inclou una elevada suma de diners per emetre els partits de competició europea. En realitat, però, el València acostuma a disputar la Champions League, i aquests drets no els pot gaudir gairebé mai la televisió pública valenciana. Un pou sense fons que pocs gosen criticar.
Menys encara l'oposició a les Corts, poruga de ser titllada d'antivalencianista, que és com el PP valencià contesta les acusacions d'aquesta mena.
