El president del Govern valencià, Francesc Camps, feia públic aquest dijous, 28 de juny, el nou executiu valencià. Una llista que, com tant agradava fer al seu estimat José María Aznar -amb qui Camps va ser secretari d'Estat i vicepresident del Congrés dels Diputats-, el principal protagonista de la política valenciana ha gestionat amb el màxim secret. Les travesses s'hi han succeït, però en cap moment, tret de casos molt puntuals, podria deduir-se gaire res, de les seues paraules encriptades.
Un d'aquests regals als especuladors de la política va ser el seu discurs d'investidura de dilluns passat. En ell, el president in pectore ja anunciava tres grans àrees de govern. Així com fins ara tan sols hi havia una vicepresidència, la rumorologia donava per fet que n'hi hauria un parell, i les idees expressades per Camps a la trona de les Corts valencianes van deixar entreveure, com així ha estat finalment, que hi haurà tres grans vicepresidències. Cadascuna d'elles, encapçalada per oriünds de les tres demarcacions territorials -una de les dèries de Camps és que la "territorialitat" del País Valencià estigue sempre absolutament equilibrada, sobretot per la seua por a les ànsies cantonalistes que en ocasions han surat a Alacant-. Cadascuna de les tres vicepresidències, també, s'ocuparà d'un ampla àrea de govern. Seran, al capdavall, i per separat, responsables d'un terç de l'executiu. El president Camps es limitarà a la coordinació, segons sembla.
Un model, el d'agrupar conselleries i posar-les sota la supervisió d'un gran responsable que no és el president, que ja va posar en pràctica l'expresident català Pasqual Maragall, si bé en un moment de forta crisi al tripartit. Se selecciona tres persones i se'ls encomana una feina gairebé titànica. El president posa la cara i les disputes amb les administracions amb què cal batallar. En el cas de l'executiu valencià, l'objectiu és ben evident: minar el Govern de Zapatero. El PP valencià, juntament amb el de Madrid, tenen el repte de dur Rajoy a la Moncloa per la via ràpida, tot sumant bons sacs de vots a aquestes dues autonomies i esperant que Catalunya i Andalusia no es mobilitzen en favor dels socialistes de manera tan aclaparadora com s'ha esdevingut en unes altres ocasions.
Doncs bé, entre les tres vicepresidències de Camps hi ha un home fort com ningú, que és qui fins ara era portaveu i prèviament havia dut Sanitat: Vicente Rambla, l'interlocutor del conseller Tresserras en l'afer de la TV3 al País Valencià. Un home tècnic i seriós que ocuparà una cartera denominada de Presidència. Prové de Castelló i els seus inicis a la política estan lligats, com no podia ser d'una altra manera tenint en compte que parlem de Castelló, a la figura de l'omnipotent Carlos Fabra, a qui mai no ha ocultat el seu suport incondicional.
L'àrea purament econòmica recau sobre Gerardo Camps. Qualsevol altre nomenament haguera estat sorpresiu, perquè aquest Camps -que no té res a veure amb Francesc, tret d'una trajectòria política conjunta que prové de fa anys-, de Benidorm, és qui s'encarrega de desviar pressupostos en dies festius, quan el Document Oficial de la Generalitat passa més desapercebut. És qui ha de treure importància als números rojos d'una Generalitat que està endeutada com cap altra autonomia de l'estat. Un 11,5% en relació al PIB, quan la mitjana no arriba al 6%, i quan Catalunya, que té el dubtós honor de seguir-li al rànquing, es mou pels volts del 9%.
Per últim, i ací ve la nota curiosa, el numerari de l'Opus Juan Cotino -exregidor a València amb Rita Barberà, exdelegat del Govern al País Valencià, excap general de la Policía amb Aznar i exconseller d'Agricultura- passa a controlar la vicepresidència de Benestar Social, un intent de Camps de fer veure que aquestes polítiques tenen la plena dedicació del Consell. Una manera de tapar, mediàticament, els nombrosos casos de privatització de la sanitat o de connivència amb l'ensenyament privat, per part de la Generalitat. Cotino comparteix amb Camps unes profundíssimes conviccions religioses, els orígens valencians i aristocràtics.
La resta de consellers, que en seran 11, són en bona part saba nova que caldrà analitzar amb el decurs del temps. Entre els que hi continuen, però, n'hi ha de tan tradicionals com Alejandro Font de Mora, que perd competències en Cultura però en guanya d'Universitats, a més de mantenir les que ja tenia sobre Educació i Esports; també continua José Ramón García Antón, que serà el titular d'una cartera molt polèmica, com és la de Territori i Habitatge, rebatejada com a Medi Ambient, Aigua i Vivenda, un totum revolutum que continua mesclant el ciment amb el verd, i que ara, a més, n'afegeix unes gotes d'aigua en forma de victimisme; hi torna, al Consell, Serafín Castellano, en la nova Conselleria de Governació, que tindrà poques funcions més enllà de desenvolupar un Estatut limitat però encara verge, reforma del qual va ser possible, en bona mesura, pel propi Castellano, que va aprofitar l'avinentesa per separar-se definitivament de Zaplana -n'era fidel seguidor- i per convertir-se al campsisme. I, per fi, la seua setena conselleria -ja en va ocupar amb el PSPV-PSOE, aquest exmilitant del FRAP-, Rafael Blasco es fa càrrec d'Immigració i Ciutadania, que també és una conselleria de nou encuny però que de ben segur molt aviat agafarà força protagonisme. Blasco és una persona lliurada a la propaganda, i la publicitat de la conselleria, a la televisió i la premsa, ocuparà una xifra no gens menyspreable del pressupost de què dispose.
Entre els nous, destaca Mario Flores a Infraestructures: Flores prové del port d'Alacant i és un altre gest cap a aquelles comarques fins ara controlades per Zaplana. Manuel Cervera, que ja era secretari autonòmic de Sanitat, puja l'únic graó que li quedava per tocar amb els dits el poder absolut; Fernando de Rosa, que també era el número 2 de la conselleria d'Indústria i Administracions Públiques, relleva el zaplanista Miguel Peralta -cap dels tres consellers seguidors de l'exministre no continuen a l'executiu-.
Per acabar, només quatre dones, entre els quinze altíssims càrrecs. Crida l'atenció la que ostentarà Cultura, que, com ha quedat dit, s'independitza d'Educació: la cartera és per Trini Miró, que fins ara era regidora de Cultura a Alcoi, i que, entre les seues actuacions més sorolloses, hi ha la negativa a col·laborar en el desè aniversari de la mort de l'alcoià Ovidi Montllor, així com la nul·la participació en la creació de l'important Centre Ovidi Montllor, impulsat per Acció Cultural del País Valencià a esquenes de la Generalitat. Miró va estimar-se més esperar-se al vintè aniversari de la mort de Montllor, segons va assegurar. Les altres tres dones són Maritina Hernández -filla d'un històric president de la conservadora Associació Valenciana d'Agricultors (AVA), Vicente Hernández-, que com és evident assumeix Agricultura; Belén Juste, exdirectora de Feria Valencia, a Indústria i Comerç, i Angélica Such, regidora a Benidorm, hereta Turisme de la nova presidenta de les Corts, Milagrosa Martínez.
El component religiós, que alguns qualifiquen obertament de nacionalcatòlic, sembla que a poc a poc s'imposa al si de l'executiu valencià. Potser un homenatge al papa Benet XVI, ara que farà un any que va visitar València.
