Sovint sentim a dir que no és igual estar al govern que a l'oposició. No tant per la qüestió pecuniària ni nepotista, sinó per la diferent manera de tractar un mateix assumpte. En aquest sentit, el cas del teatre romà de Sagunt és absolutament paradigmàtic. És un cas que mereixeria estar a qualsevol manual de pràctica política habitual. Ací i a Roma. El PP és qui ostenta ara la presidència de la Generalitat. Lluny queden els temps en què l'oposició a qualsevol actuació al teatre era furibundament contestada des de les bancades populars. I ara, com si no res, els populars han alentit la execució de la sentència durant cinc mesos, com mirant de pair-la. A la fi, han optat per crear una comissió multidiscilplinar que ha proclamat que és millor no acatar la resolució judicial, per “impossibilitat legal”, a més d'existir “riscos” per a la seguretat i per la “dificultat de mantindre l'ús cultural que actualment té el monument”. Dues dècades després, allò que aferrissadament defensaven els populars ha acabat sent refusat, tot i comptar amb una sentència favorable darrere. Marco Molines amenaça amb trencar el carnet del partit, una cosa que no sembla massa destacable en temps en què el PP pateix una crisi d'anomenada, però que no deixa de ser cridanera: l'abanderat de la lluita contra els “plans destructors” del govern socialista valencià, ja amb una edat provecta, amenaça de dur la Generalitat de Camps als tribunals. Potser mai no en coneixerà el resultat, però ell, l'orgull, no el perdrà pel camí. Els socialistes governaven la Generalitat Valenciana -fa anys, però no tants com perquè alguns situen aquella època a la baixa edat romana, però-. Eren els anys vuitanta, i el teatre romà de la capital del Camp de Morvedre agonitzava. Feia dècades que el franquisme hi havia actuat, com abans ja ho havien fet els musulmans i els mateixos veïns del conjunt arquitectònic -n'hi ha que diuen que només el 10% de les pedres que avui exhibeix el recinte són autènticament de l'era romana-, però l'actuació de l'executiu presidit per Joan Lerma va aixecar més polseguera que mai abans cap altra intervenció.

No debades, es tractava de canviar-li la cara al fòrum en qüestió. Un blanc llampant, un blanc impolut, passaria a cobrir les grades que al seu dia van acollir llargues túniques també blanques. La intenció no era una altra que habilitar-lo per tal de fer-lo més útil. S'hi representava un festival d'estiu, Sagunt a Escena, però la incomoditat era notable: al fet d'estar enfilat a la muntanya, el teatre afegia un impediment no menor, com era la punxositat de les bancades. La reforma, signada pels arquitectes Giuseppe Grassi i Manuel Portaceli, significava un canvi de concepte absolut, ja que la fesomia del teatre canviava de dalt a baix. De lluny, el marró de les pedres envellides passava a ser blanc, i això va trasbalsar no pocs sectors de la societat valenciana, que van acusar el Consell de Lerma gairebé de terrorista.

La campanya, que no va limitar-se exclusivament a la dreta, va ser especialment cruenta del costat conservador. Principalment, l'AP i posterior PP de l'aleshores president, Pedro Agramunt, una persona que provenia del món empresarial i que ni somiava a ser president de la Generalitat, donada la diferència que els separava aleshores del PSPV-PSOE. La feina opositora, però, incloïa criticar a dojo la intervenció revolucionària de Grassi i Portaceli, com també va fer qui aquells anys era fuet principal dels socialistes, el regionalista Vicent González Lizondo, president d'Unió Valenciana. Tots ells van comptar amb la inestimable ajuda del diari 'Las Provincias', que havia emprès una tàctica frontista envers Lerma i els seus. Les acusacions de catalanista -a un president que, precisament, va significar-se per marcar terreny amb Catalunya i per cedir en temes com ara la llengua, la bandera o la mateixa denominació del País Valencià- eren només algunes de les que rebia de part del diari ultraconservador. Una campanya que va tenir en el “cas Sagunt” un dels seus episodis més sonors. La directora del diari, María Consuelo Reyna, va fer-se un fart d'acusar de tots els mals del món el PSPV, per culpa del teatre, al qual, no sense ironia, s'hi referia insistentment com a “exteatre romà”.

Aquella allau crítica va comptar amb una altra personalitat destacable: l'advocat valencià Juan Marco Molines, que era diputat a les Corts autòctones quan Lerma va donar el llum verd a les obres. Aquest lletrat va emprendre un procés legal que s'ha allargat anys i panys, sempre convençut que els alts tribunals espanyols tombarien la reforma, enderrocarien “la desfeta” que, al seu parer, comportava la reforma del recinte romà.... I tot, perquè la intervenció contradiu la llei de patrimoni històric estatal. El seguit de plets que s'han estès durant vora dues dècades i que concloïa, de manera definitiva, el propassat Nadal. La sentència última obliga la Generalitat, efectivament, a restablir la situació anterior del teatre en un període que no ha d'excedir l'any i mig, una decisió que va sotragar bona part de la societat valenciana, pel que tenia de trascendent i, també, per la sensació que ara el risc d'empitjorar el monument és notable.