Ana Noguera anunciava aquest dilluns, 25 d'agost, la seua precandidatura a la secretaria general dels socialistes valencians. Així doncs, s'afegeix als seus companys Jorge Alarte, Joaquim Puig, Francesc Romeu i José Luis Ábalos, que, per aquest ordre, ja havien mostrat la seua intenció d'optar a rellevar Joan Ignasi Pla a la que, si atenem les dades d'afiliació (amb més de 26.000 altes), és la segona federació del PSOE quant a nombre de militants. Per bé que Noguera -exintegrant del corrent Esquerra Socialista, gairebé residual al si de la formació- no pertany a cap de les grans famílies del PSPV, té les seues possibilitats. El panorama és difús, molt difús, i podria passar qualsevol cosa. Per exemple, que l'últim a llançar-se a l'arena successòria esdevinga, finalment, l'escollit pels 584 delegats que s'aplegaran al congrés que se celebrarà al Palau de Congressos de València entre el 26 i el 28 de setembre.
En aquest sentit, molta atenció a les passes de l'alcalde d'Elx (Baix Vinalopó), Alejandro Soler. La Plataforma Socialisme i Ciutadania, integrada per un centenar de militants -majoritàriament de les comarques del sud del País Valencià- fa setmanes que avisen que es posicionaran en favor d'un dels precandidats abans no arribe el congrés. Un dels precandidats que, al remat, podria ser algun dels seus integrants. Soler és entre ells, i, de fet, ara com ara és el socialista amb un càrrec institucional més important a tot el País Valencià: governa la quarta ciutat del país.
Per què seria tan important que aquesta plataforma, una de les tantes que s'han creat darrerament a la filial valenciana del PSOE, presentara un aspirant a la secretaria general o únicament es posicionara en favor d'algun dels que ja hi ha en marxa? És ben senzill: entre el centenar de membres, en destaca una: la secretària d'organització del PSOE, la número 3 del partit a l'àmbit federal, la benidormera Leire Pajín. Tant és així, que alguns no dubten a rebatejar la plataforma en qüestió com la "Plataforma Pajín". Si aquesta donara suport a algun precandidat, tothom entendria ràpidament que aquesta opció seria, alhora, la triada per José Luis Rodríguez Zapatero i José Blanco, últimament molt preocupats per la situació del partit a Madrid i el País Valencià.
Això no equivaldria, ni de lluny, a l'elecció instantània d'aquesta hipotètica persona. Entre els socialistes valencians hi ha una sensació estesa segons la qual "Madrid", aquest ens no gens abstracte que resideix al carrer de Ferraz, no s'ha preocupat massa pel PSPV fins ara, i que, per tant, no senten la necessitat de seguir les instruccions que des d'allà hom els puga suggerir.
De moment, tots cinc candidats en curs no s'estan de fer actes al llarg i ample del país. Qui sembla tenir més coll avall la formalització d'una candidatura al congrés és Puig, que compta amb l'ajuda de bona part del moviment popularment conegut com a "lermisme" i que properament celebrarà un megaacte final de campanya amb 2.000 militants a Alzira (Ribera Alta). Alarte, que fa un any que cerca suports amb força afany, no acaba de sortir-se'n, ni amb el seu discurs de moderació ni amb el seu costum de no posicionar-se sobre temes espinosos que afecten el partit. Romeu, a qui ben pocs donaven opcions serioses, enganxa molt a la xarxa i també enllesteix tres grans actes finals de campanya. Ábalos està en un segon plànol que difícilment el permetrà de quedar-se a un pam de la secretaria general, com va estar al 2000. Noguera podria pagar haver-se decidit massa tard, però al mateix temps és molt desitjada per les bases i pot jugar la basa de ser l'única aspirant femenina, un cas inaudit fins ara al PSPV.
Els avals només poden recollir-se els dies que se celebre el congrés.
Els aspirants hauran de recollir un mínim del 20% i un màxim del 30% de suports dels 584 delegats. L'objectiu, marcat al proppassat congrés federal, és afavorir la presència de diversos candidats. És gairebé impossible que n'hi haja cinc, ni que el 20% ho possibilite. És complexe que hi haja quatre, ja que ben bé pot haver un precandidat que arribe al 30% dels avals i encara tinga més partidaris que, en canvi, s'estimen més no avalar ningú que no enfortir un possible rival del seu candidat preferit. Tres és un número possible, i de fet podria ser el resultat de la unió de forces de diversos precandidats, alguns dels quals poden haver donat el pas, simplement, per situar-se a la propera executiva o, tampoc no caldria descartar-ho, per esdevenir el primer secretari de la seua estructura provincial, una fórmula que s'estrenarà enguany i que soterra la divisió comarcal amb què fins ara, com al PSC, s'organitzava el PSPV.
Hi ha un corrent d'opinió que també apunta una tesi no gens
menyspreable: als congressos on hi ha tants precandidats, de vegades s'arriba al cap de setmana decisiu amb un de sol, pactat entre tots i amb la benedicció de Madrid. Però el temps passa, el 26 de setembre s'acosta, i ningú no sembla perdre pistonada. Ans al contrari, cada setmana sembla haver-ne un nou aspirant.
