Afecta l'Aragó, Catalunya, el País Valencià, Múrcia i l'est d'Andalusia. Vora la meitat de la població de l'estat es veu afectada, d'una o d'una altra manera, pel projecte de transvasar (o no) aigua del riu Ebre del nord cap al sud. Més concretament, la idea espanta els ciutadans aragonesos i de les Terres de l'Ebre, i desperta entusiasme entre bona part dels habitants de les comarques valencianes i alacantines, a més de Múrcia, que és on més volada ha pres la defensa del “Agua para todos”. El transvasament de l'Ebre, doncs, s'ha convertit en un dels eixos de debat principals entre socialistes i conservadors, a àmbit estatal i, encara més, a escala valenciana. Ja ho va dir el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, durant el debat amb el líder de l'oposició, Mariano Rajoy: “Vostè ha enganyat els ciutadans de la Comunitat Valenciana i Alacant [sic]”.

El PP, en efecte, ha fet números. Al 2004, la paraula “Ebre” ja no apareixia al seu programa electoral, però en aquest 2008 el president valencià, Francesc Camps, va afirmar que “òbviament”, el transvasament tindria una menció expresa en el catàleg de bons propòsits dels populars. Una demanda, la de l'aigua de l'Ebre, que ha permès al PP d'arrasar a les circumscripcions de València, Alacant i Múrcia, als últims anys. Una demanda que, en canvi, no sols ha descavalcat del poder als conservadors a l'Aragó, sinó que també li ha fet perdre diputats molt valuosos en la cursa cap a la Moncloa. Tant a Osca com a Terol, el 2-1 en favor del PP ha mutat en un 2-1 de color socialista. I a Saragossa, on fins al 2003 aquest partit governava la capital sobradament, els socialistes també avantatgen d'un diputat la representació del PP al Congrés espanyol. Tenint en compte que el discurs proaigua ha calat tant a allò que els populars anomenen el “Levante español”, tenint en compte que la bossa de vots no amenaça de patir cap forat per aquestes contrades i que, com a molt, podria perdre'n per dalt, de tant plena que va, els populars han conclòs que més s'hi val de picar l'ullet a les despoblades circumscripcions aragoneses on el tercer diputat, al 2004, va anar de molts pocs vots. A Terol, de poc més de 200; a Osca, d'uns 8.000.

María Teresa Fernández de la Vega, número 1 del PSOE per València, no s'ha estat d'enorgullir-se, durant tota la precampanya, de la política hídrica del seu executiu. Afirma que els valencians, amb les dessaladores, tindran més aigua i per a sempre, mentre que l'Ebre, força assecat darrerament, no hauria pogut enviar el líquid element fins d'ací uns anys i sempre que hagueren estat cobertes les demandes dels aragonesos i els catalans. No sols això. De la Vega també ha comminat els conservadors ha posicionar-se sense embuts en aquesta polèmica, de tant que l'han acusada d'haver estat, ella mateixa, qui va derogar el transvasament previst al famós Pla Hidrològic. Igualment, tant Esquerra Unida com la coalició integrada per Bloc, Esquerra Ecologista i Iniciativa del Poble Valencià han mostrat el seu enèrgic rebuig a tota mena de transvasaments. Únicament el PP continua fent el discurs proEbre.

La perseverança dels populars valencians no va acompanyada de fets constatables. En tot cas, el PP entèn que les mentides, repetides cent vegades (i més encara, mil vegades) sempre acaben tenint un rèdit electoral. El PP continua assegurant que es transvasarà aigua de l'Ebre, i ho fan descaradament, després que dilluns passat, al debat bipartit, Zapatero li etzibara a Rajoy que no era capaç de prometre, després de tants anys defensant-ho. Els conservadors, com va fer Manuel Pizarro recentment, es remeten al Pacte de l'Aigua de l'Aragó, que preveu de cedir excedents sempre que estiguen cobertes les infrastructures acordades entre tots els partits, inclòs el PP a l'oposició. Unes obres que van molt endarrerides i que no s'acabarien, com a mínim, fins l'any 2015. Després d'aquesta data, i sempre depenent del cabal que duga en aquell moment l'Ebre, podria començar a qüestionar-se la possibilitat de fer el transvasament. No abans. I, per acabar-ho d'adobar, la infrastructura que comporta el transvasament no és gaire fàcil d'enllestir. Si a això sumem que només es transvasaria aigua els anys en què el riu anara ple, i que a més pel 2012 ja hi ha previst que totes les dessaladores funcionen a ple rendiment, el transvasament de l'Ebre és un paradigma de la política victimista del PP valencià... i del PSOE aragonès, que no s'està d'alertar que el PP el té a l'agenda (encara que el PP aragonès, precisament, es negue de ple per interès propi i haja topat en moltes ocasions amb els seus coreligionaris valencians i murcians).

L'Ebre és un paradigma de la manipulació, doncs. I una paradoxa, també.