Ara fa vuit anys, l’aleshores president valencià, Eduardo Zaplana, va suggerir la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), amb l’excusa que calmaria l’anomenat “conflicte lingüístic” que arrossega el País Valencià. Aquest pacte, que va rebre el vistiplau del PSPV-PSOE i del PP, però no d’Esquerra Unida –que des del primer moment va deixar clara l’autoritat de l’IEC en aquest terrreny– ni tampoc d’Unió Valenciana –precisament, la formació que més obertament se situava del costat secessionsita–, era per Zaplana una mena de llegat als valencians, l’obra mestra, podríem dir, de la seua primera legislatura. Aquell acord de creació de l’AVL que va comportar mesos i mesos d’àrdues negociacions, però, era fruit d’un altre pacte, i a major escala. Dos anys abans, a l’hotel Majestic de Barcelona, José María Aznar aconseguia el suport de CiU a la seua investidura gràcies a una sèrie de garanties, entre les quals hi havia el respecte a la unitat de la llengua catalana, un respecte que la federació no veia clar en l’arribada del PP a la Generalitat Valenciana.  El naixement de l’AVL, per tant, responia a una estratègia dirigida des de Madrid i Barcelona, amb el ferm suport de Zaplana, i una condició ‘sine quan non’: el respecte a les conegudes com a Normes de Castelló, redactades per experts filòlegs a la capital de la Plana el 1932, que en bona part recullen les tesis que Pompeu Fabra publicava aquell mateix any al ‘Diccionari general de la llengua catalana’.
 Ara bé, l’AVL mai no ha pogut desempallegar-se de la seua obediència política. De fet, els 21 membres són triats, uns, pel PP, uns altres, pel PSPV-PSOE, i encara uns altres, gràcies al consens entre els dos partits. El PP ha optat per gent de l’àmbit secessionista i de la cultura més regionalista –tot i que, una vegada dins de l’AVL, han acatat les tesis científiques i han arribat a ser increpats pels seus antics col•legues, mentre els socialistes s’han decantat per persones de l’àmbit universitari, tot sovint pertanyents a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Els mandats presidencials a l’ens normatiu valencià duren cinc anys i, per tant, ara tocava triar una nova direcció, ja que la presidenta, Ascensió Figures, ho és des de juliol de l’any 2001. El procés ha estat llarg, i ha acabat, novament, amb la imposició de les tesis del PP. Figueres continuarà com a presidenta fins el 2011 gràcies al suport, precisament, de dos membres proposats pel PSPV-PSOE.
El PP, de fet, ha seguit de prop el procés electoral de l’AVL, que en primera instància va acabar amb un empat a 9 vots entre Figueres i el candidat socialista, Josep Palomero. En una segona ronda, el catedràtic de Filologia Catalana Emili Casanova, que havia accedit a l’Acadèmia dins de la quota de consens, s’erigia en una tercera opció amb esperances d’unitat. Palomero, per això mateix, retirava la seua candidatura, cosa que no feia, però, Figueres.
No debades, l’interès del PP perquè continuarà Figueres, que té la funció d’aturar possibles excessos d’alguns acadèmics, va quedar ben clar els dies previs a la votació definitiva, divendres passat. El propi vicepresident del Consell,Víctor Campos, va entrevistar-se personalment amb diversos membres de l’AVL amb la finalitat d’assegurar-se la permanència de Figueres. Un moviment que recordava i molt a un altre fet, ara fa vora dos anys, per un altre integrant del Govern Camps, en aquell cas el conseller de Cultura, Educació i Esport, Alejandro Font de Mora, qui va irrompre en plena reunió de l’AVL per tal d’evitar que aquesta es pronunciara, com estava previst, sobre la unitat de la llengua, quan l’acord entre els acadèmics era gairebé absolut. Font de Mora també ho va aconseguir, en una clara demostració de la por que, malgrat l’AVL, li produeix al PP valencià qualsevol referència a la unitat idiomàtica. En aquest cas, Casanova, que semblava comptar amb el suport de bona part dels seus companys de taula, ha acabat perdent davant la candidatura continuïsta, la de l’afiliada popular Ascensió Figueres, i novament queda en l’aire la suposada independència d’una institució sempre assetjada per la divisió que imposa el dirigisme partidista.