El 2007 valencià va començar amb les calculadores a la mà. Tothom sumava i restava per veure si el PP podia quedar lluny del Palau de la Generalitat a partir del juny. D'un costat, es veia un PP fort, assentat còmodament sobre el matalàs que li proporciona l'ús descarat dels mitjans de comunicació públics en benefici propi, el victimisme respecte el govern estatal i una política fonamentada en els grans esdeveniments, en el repte d'esdevenir la Florida europea. De l'altra banda, en canvi, les expectatives de fer fora de les institucions els conservadors tenien bases sòlides: la dèria urbanística semblava atemorir molta gent, els casos de corrupció que implicaven destacats membres del PP anaven a més i la lluita intestina dels populars, entre zaplanistes i campsistes, eren fefaents.
Al capdavall, aquell 5% de gent que només es mobilitza en les eleccions estatals, i que tradicionalment opta pels socialistes, va quedar-se a casa i no va donar suport un Joan Ignasi Pla que va estimar-se més no dimitir del càrrec la nit electoral. No era una eixida airosa, pensava ell, i allargar el mal tràngol va dur-lo a un carreró encara més fosc: el seu mateix entorn va filtrar un suposat tracte de favor que el grup Prisa va publicitar extraordinàriament -enmig de la batalla amb Mediapro- i que va acabar amb els seus ossos a la segona filera de les Corts valencianes, en aquest cas com a diputat ras. Pla, en set anys, va ser en tot cas incapaç de retallar distàncies amb el PP: va pacificar un partit llastrat per la divisió perenne, però no va fer-lo suggerent de cara als ciutadans.
De la banda nacionalista, el Bloc ha accedit a l'hemicicle de la plaça de Sant Llorenç gràcies a un pacte amb Esquerra Unida (EUPV) que, vist amb perspectiva, anhelava no sols aquest retorn al Parlament, després de vint anys quedant-se a les portes del famós 5% necessari per a obtenir-ne representació. L'acord amb l'esquerra plural i els ecologistes diversos ha acabat com el ball de Torrent, ple de bastonades, i els nacionalistes tenen una bona part de culpa, ja que de bon començament, al segon plenari de la cambra, van forçar la destitució de la síndica Glòria Marcos. Una maniobra tendent a trencar Esquerra Unida que ha reeixit i que, vista amb perspectiva d'ací uns anys, segurament tindrà una importància capital. No debades, Bloc i Iniciativa del Poble Valencià -fins fa poc el corrent Esquerra i País, constituït en partit polític i en procés d'escissió d'EUPV- estan teixint una força de país, progressista i ecologista que seduesca la gent jove necessària per superar, tots sols, el mur del 5%. Una jugada bruta, l'actual, que en tot cas estan convençuts que els atorgarà rèdits substanciosos a mitjà termini. Amb una Esquerra Unida situada molt a l'esquerra, dominada clarament pel Partit Comunista del País Valencià, pensen que resultarà senzill mossegar-los una part de l'electorat que fins ara votava, per inèrcia, les sigles EUPV. Si l'esquerra transformadora i alternativa queda per fi per sota de la famosa tanca, només hi haurà la veu dels nacionalistes-ecologistes, més enllà del bipartidisme imperant.
És així com volen fer forat Enric Morera i Pasqual Mollà, que més enllà de les diferències ideològiques que pugen mantenir -l'un és soci de CiU, i l'altre és ben proper a ICV-, fan molt de cas a aquells que els diuen que, de la mà i amb un treball a fons, poden captivar el 15% de la població valenciana. El temps dirà.
Amb vista al març, el panorama és obert. De segur que el PP guanyarà al País Valencià, de segur que els socialistes no quedaran als 18 punts que van quedar al maig proppassat i també és segur que el PSOE no s'acostarà als populars tant com ho va fer al 2004 -quatre punts escassos-. L'última certesa, derivada de la crisi exposada recentment, és que l'única de les 33 actes de diputat al Congrés que ara com ara no és en mans de PP i PSOE, al País Valencià, s'evaporarà. És més que complexe que tot l'espai a l'esquerra dels socialistes puga revalidar, partit en dos, l'escó que aquests quatre anys ha ocupat Isaura Navarro. Fet i fet, el sector dominant a EUPV lluitarà fins a la fi per mantenir les sigles -cosa que no vol veure de cap manera Gaspar Llamazares, procliu al sector nacionalista i ecologista que es perfila-, i els opositors a Marcos tenen clar que Navarro serà la seua cap de llista al Parlament espanyol. Una crisi profunda, la d'EUPV, que és el principi de la fi del projecte federal d'Esquerra Unida.
Que guanye o perda el PSOE les eleccions estatals tindrà efectes immediats al País Valencià, i de quina manera. Els socialistes encaran el congrés en què renovaran la seua cúpula amb la relativa pau que encomana ostentar el poder a Madrid o, a l’inrevés, reobrir ferides que semblaven tancades des de finals del segle passat. Al PP, n'hi ha que fins i tot fan volar coloms i no sols somien amb Mariano Rajoy a la Moncloa, sinó que fins i tot situen Francesc Camps a una hipotètica vicepresidència. En aquest cas, s'obriria el meló successori a València, on les jugades serien de tota mena. Rita Barberà, tot i que el temps l'ha temperada, potser encara aspira a presidir la Generalitat, i seria el moment oportú perquè tinguera relleu a un ajuntament que, en qualsevol cas, sembla colmar les seues aspiracions. Amb un Rajoy triomfant, i per molt que fos “un pres dels nacionalistes”, el PP tindria una ocasió d'or per fer canvis al País Valencià. Una manera d'eternitzar, encara més, un poder que de fora estant es presenta absolut.
2007 ha estat l'any de la Copa de L'Amèrica, de la designació de València com a seu del Gran Premi d'Europa de Fórmula 1 (que als pròxims set anys, i començant pel 2008, acolliran els carrers de la capital del Túria), de l'aprovació de l'estadi del València CF (que a la dècada vinent acollirà una final de la UEFA Champions League i gràcies al qual el club de Mestalla podrà maquillar uns números rojos que fan por)... El 2007, l'any de la commemoració dels 300 anys de la batalla d'Almansa, ha significat una passa més en la deriva del PP cap a una acció de govern sòlidament basada en els grans esdeveniments i en l'oblit tant de les fites clau de la història valenciana com dels sectors socials que defensen una major estima per la cultura pròpia. El 25 d'abril del 2007, de fet, el president Camps va optar per anar a jugar al tennis, mentre a les Corts tenia lloc l'acte institucional amb motiu del 300 aniversari d'Almansa. Un acte presidit per qui esgotava els seus dies com a president de la cambra valenciana, el zaplanista Julio de España. El 2007, Camps va volar per damunt de tot i de tothom, i des d'allà dalt veu els seguidors del cartaginer com si foren formiguetes. Amb una placidesa de qui transita pels núvols.
