Si algú tenia cap dubte, sobre la professionalització del futbol, sobre l’asboluta mercantilitació d’aquest esport… En definitiva, si algú encara pensava que els equips són això, equips; si algú encara pensava que en aquest camp primaven els sentiments, ja se’n pot acomiadar. El València CF ha posat, negre sobre blanc, quina és l’autèntica realitat de l’esport rei.
Després d’una pèssima gestió a l’últim lustre, el constructor Juan Soler acaba de cedir el testimoni del club a l’empresari madrileny Juan Villalonga. Li ha cedit les regnes perquè reflote l’entitat, però no ha venut cap de les seues accions, gràcies a les quals, com a accionista majoritari, controla l’entitat. Villalonga hi accedeix com a “manager”, i s’embutxacarà el 2,5% de cada operació que impulse i en què s’obtinguen guanys econòmics. Vaja, una comissió com qualsevol altra.
El moment que travessa el club del Mestalla és lamentable. Tot i haver aconseguit la Copa del Rei de la temporada passada, el balanç va ser més que negatiu: el conjunt xe no superà la fase de grups de la UEFA Champions League i va flirtejar amb el descens, del qual tan sols va escapolir-se, matemàticament, a la penúltima jornada de lliga. Una dutxa d’aigua freda en tota regla per una afecció que ha tingut la sort de viure els primers anys de la dècada del 2000, la més fecunda en èxits del club.
Pitjor que els resultats esportius és l’estat que presenten les finances. El deute s’ha disparat sobremanera. Els números rojos vorejarien els 300 milions d’euros, i això que l’equip de Soler ha gaudit de favors polítics en forma de requalificacions amables que ell mateix no ha dubtat a parlar de “pelotazos”. Com sona.
Els terrenys del mas de Porxinos (Riba-roja del Túria), on s’aixecarà la futura ciutat esportiva de l’equip, han estat saturats al màxim per poder fer-hi xalets, fins al punt d’envair una zona mediambientalment protegida. A l’àrea de València on encara hi ha el vell Mestalla, entre l’avinguda de Suècia i la d’Aragó, el somni de construir torres i més torres està a un pas d’esvair-se, producte de la davallada del sector immobiliari: la primera parcel·la que ha eixit a la venda, a un preu de 90 milions d’euros, l’ha haguda de comprar, a desgrat seu, el mateix Soler, i un camí semblant porta la segona parcel·la que vendrà el club.
Per acabar-ho d’adobar, la no presència del València CF a la propera edició de la Champions League comporta una pèrdua d’ingressos important. Als pressupostos del club hi havia comptabilitzats enguany uns 20 milions, en aquest apartat. I, no menys rellevant, el millor patrimoni del club, futbolistes com ara David Villa, David Silva o Raúl Albiol, no poden ser traspassats per l’opinió pública en contra. L’intent de fitxatge de Silva per part del FC Barcelona, de fet, ha aixecat força polseguera, fins al punt que s’ha creat una plataforma contrària al traspàs.
Sense gaire marge de maniobra, Juan Villalonga, l’excompany de pupitre de José María Aznar, el nét de l’empresari valencià Ignasi Villalonga (el qual sempre va demanar d’estretir els llaços amb Catalunya, ni que fóra per pur interès econòmic), aterra a una entitat convulsa com poques, sotmesa a totes les maltempsades possibles. Ni amb el vent a favor, no ha gaudit mai de pau social el València CF.
Villalonga s’ha afanyat a proclamar el seu valencianisme, un equip que, segons diu, porta al cor des de ben petit. En canvi, era usual veure’l a la llotja del Santiago Bernabéu, en l’època que fou director de Telefónica i abans, això sí, de l’escàndol de les “stock options”. Ara resideix a Londres, treballa per diverses empreses, i els caps de setmana que hi haja partit a València mirarà d’acostar-s’hi. Farà una mica com el magnat del FC Chelsea, Roman Abramovich, per bé que Villalonga no invertirà ni un sol euro en el futbol. Només aspira a guanyar-ne, i el president Soler, a mantenir-se en la posició de màxim accionista, a la qual va dur-lo Francesc Camps en un intent de calmar la bulliciosa vida social del club.
Camps, un valencianista de pro, no va aconseguir fer net amb Soler, i ara Soler encarrega la difícil tasca a Villalonga. Paral·lelament, un Eduardo Zaplana ja allunyat de la política (i del que aquesta implicava: per exemple, fer veure que era valencianista de tota la vida mentre va ser president de la Generalitat Valenciana, i tot seguit treure’s la carassa i freqüentar, com Villalonga, la llotja del Bernabéu), un Zaplana alliberat, ha anat a caure, precisament, a Telefónica, com a delegat per Europa.
Camins creuats, o no tant, els de Villalonga i el cartagener.
