Com es veia venir, l'espai a l'esquerra del PSPV-PSOE, el nacionalisme i l'ecologisme concorrerà als comicis estatals del 9 de març absolutament esmicolat. A diferència d'allò que ha succeït a les Illes Balears, al País Valencià han primat els interessos partidistes i, sobretot, les rancúnies derivades dels fluixos resultats obtinguts a les eleccions valencianes del maig proppassat.
El comitè polític federal d'Izquierda Unida decidia diumenge passat, 20 de gener, d'acceptar els candidats aprovats en l'assemblea nacional d'Esquerra Unida del País Valencià -Antonio Montalbán per València, Miguel Ángel Pavón per Alacant i Concha Amorós per Castelló-, uns candidats ratificats en el referèndum promogut per l'organització. Per contra, no es considerava el resultat de les primàries patrocinades per la direcció federal, en sintonia amb el sector minoritari d'EUPV -principalment, el nou partit Inciativa del Poble Valencià i el corrent Projecte Obert-, un resultat que era inversament rotund al del referèndum.
Els segons ja havien acordat una candidatura conjunta amb el Bloc Nacionalsta Valencià i Els Verds – Esquerra Ecologista, llistes que lideraran, a les circumscripcions de Castelló i d'Alacant, els nacionalistes. Els primers, no volen ni sentir a parlar de pactes amb el Bloc, donada la tensa experiència viscuda al si del grup parlamentari del Compromís.
Tot i que Gaspar Llamazares ha mirat, fins l'últim moment, de col·locar almenys la diputada Isaura Navarro com a número 1 per València, ha estat en va. De res no li ha servit, de fet, controlar la plana major del comité polític. Quan una jutgessa va convidar dijous de la setmana passada que les dues parts arribaren a un acord -per la complexitat de decidir, si no, de qui eren les sigles EUPV, que els primers s'adjudiquen per ser més antics que no IU, i IU volia adjudicar-se per tenir signat un protocol amb EUPV-, Llamazares no tenia més remei que propiciar l'entesa, i aquesta ha passat, no podia ser d'una altra manera, per atendre els desitjos de la majoria d'EUPV, malgrat que no són els seus.
Immediatament que va conèixer-se la decisió final, Isaura Navarro va assegurar que encapçalarà la llista d'Iniciativa del Poble Valencià (IPV), el Bloc i Esquerra Ecologista. Tenint en compte que la gran majoria de militants d'IPV encara conserven el carnet d'EUPV, el morbo resulta evident: Llamazares haurà de donar suport aquells qui odia, i a canvi els seus partidaris lluitaran perquè IU es quede sense representació per València, que és l'única demarcació en què fins ara no s'ha instal·lat el bipartidisme. Navarro, que es presentarà oficialment demà divendres, 25 de gener, com a candidata d'un “Compromís corregit i augmentat”, segons que ha dit, també ha comunicat que, en cas d'aconseguir l'acta de diputada, voldria sumar-se al grup parlamentari d'Esquerra Verda -IU-ICV- al Congrés.
Al Bloc animen els membres d'IPV de donar-se de baixa d'EUPV i, alhora, d'expulsar definitivament els tres membres afins a la direcció d'aquesta formació que hi ha al grup del Compromís a les Corts. Els dos integrants del Bloc i les dues diputades d'IPV podrien fer com al juliol, quan van descavalcar Glòria Marcos del càrrec de síndica. Sumen majoria, i podrien deixar EUPV amb diputats no adscrits i, pitjor encara, sense els fons que comporta la presència a l'hemicicle amb grup parlamentari propi. Tant la baixa a EUPV com l'expulsió dels diputats que els quedaran es produirà, tret de terratrèmols en tot cas no descartables, en passar el 9-M.
Ben lluny de les Illes tot plegat, doncs. A més del bollit a EUPV i dels intents del Bloc de fer miques la coalició esquerrana, Els Verds del País Valencià -tradicionalment progressistes- es presentaran coalitzats amb Los Verdes Ecopacifistas. de tarannà obertament centredretà. És l'enèsim intent de Joan Francesc Peris -ex fundador d'Esquerra Verda i ex aliat conjuntural de Bloc, EUPV, PSPV-PSOE, el Compromís i, encara, d'ERPV- per tal de marcar perfil propi. Els republicans, per cert, també aniran a soles, si bé les esperances d'obtenir escons a Madrid són ben remotes. El seu candidat al Congrés per València és l'exalcalde socialista d'Alboraia (Horta) Joan Barres.
Al PP, mentrestant, la neteja de zaplanistes només ha arribat a València, on solament podria salvar el coll Susana Camarero -que hi va al número 9-. A Castelló Miguel Barrachina va de número 3, que els populars tenen moltes confiances a revalidar, mentre a Alacant hi ha dues persones afins a l'exministre amb lloc assegurat, més un tercera que serà diputada a poc que el PP millore els seus resultats el 9 de març.
Entre les sorpreses de les llistes conservadores hi ha la presència del president de Noves Generacions a àmbit estatal, el madrileny Ignacio Uriarte, com a número 7 per València, d'elecció garantida. També, i de quina manera, és sorpresiva la presència d'Andrea Fabra com a número 2 del PP per Castelló. El cognom no és gaire casual, ja que es tracta de la filla de “l'amo” del PP a les comarques del nord del País Valencià, fins ara senadora. L'últim moviment de Fabra no ha estat aquest, però, sinó col·locar el jutge castellonenc Manuel Altava i l'alcalde de Borriana (Plana Baixa), l'imputat Alfonso Ferrada, al Senat.
Per cert, que els populars valencians també han fer oïts sords als estatuts del PP que recomanen la no presència d'alcaldes a les llistes al Congrés: les primeres edils María José Català (Torrent, Horta), Adela Pedrosa (Elda, Vinalopó Mitjà) i María Ángeles Crespo (Carlet, Ribera Alta) tenen plaça garantida al Parlament espanyol.
