Si fa unes setmanes el Parlament Europeu, amb seu a Estrasburg, decidia per un estretíssim marge donar suport al procés de pau basc, una situación ben semblant acaba de passar aquesta setmana. La Generalitat Valenciana, tot i els intents del Grup Popular Europeu, i en especial del –precisament– basc Carlos Iturgáiz, ha perdut una votació en la qual havia dipositat moltes il·lusions, i, sobretot, una dosi enorme d’orgull. La Comissió Europea, a Brussel·les, ha aprovat la concessió de 120 milions de fons europeus pel projecte del transvasament Xúquer-Vinalopó, que ha de dur aigua del primer riu al sud del País Valencia: en concret, a les comarques de l’Alt, Mitjà i Baix Vinalopó, a l’Alacantí i al Baix Segura, les zones més seques de tot el país, en avançat estat de desertificació, si bé, alhora, amb una quantitat de ciment ingent, trucant a la porta. El PSOE, en arribar al Govern espanyol, va atendre les demandes dels principals grups ecologistes valencians, però també de partits polítics progressistes, i, sobretot, va fer cas als regants del Xúquer, que coneixen a la perfecció els límits del riu, el seu descens de cabal de mitjans anys vuitanta ençà.
El transvasament Xúquer-Vinalopó, calculat en època de governs del PP a l’estat i al País Valencià, preveu unes quantitats d’aigua que no s’adiuen, en absolut, amb l’actualitat. Per si no n’hi havia prou, a més, un pacte entre els presidents autonòmics Eduardo Zaplana i José Bono, pel qual el segon desblocava l’autovia A-3, Valencia-Madrid, permetia que Castella – la Manxa poguera obtenir força quantitat del líquid element que duia el Xúquer, que, tot i nàixer en terreny manxec discorre principalment per les comarques valencianes, amb desembocadura a Cullera (a la Ribera Baixa, nom que precisament remet al riu mare).
Aquells números, avui desfasats, ja aleshores desfasats, han dut la situació actual, amb una ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, primer insinuant i després clamant pel canvi de traçat, que en comptes d’iniciar-se a Corts de Pallàs, a la Vall d’Aiora, seria a l’Assud de la Marquesa de Cullera, a escassos metres de la mar, quan el riu pràcticament no porta aigua. De fet, un de cada tres dies no arriba aigua del Xúquer, a la Mediterrània.
El canvi de traçat, al qual de bon començament i fermament va oposar-se tot el PP –monolíticament– va ser criticat per alcaldes socialistes del sud, que temen de valent pel seu futur polític a escala municipal, ja que el debat sobre l’aigua és molt present com més al sud del mapa. L’antic recorregut ja estava més que iniciat: fins el 40% de les obres, segons el PP.
Els conservadors confiaven en la Unió Europea per posar remei a una situació que asseguren que és culpa directa de Narbona, i en dos sentits: recorden no sols el canvi de traçat, sinó la previa derogació del transvasament de l’Ebre, amb la imatge de la ministra brindant amb cava al bell mig del Delta.
Si la Unió haguera impedit una nova subvenció –l’altre projecte, ja en va tenir, de suport econòmic europeu–, els plans del PSOE potser s’hagueren anat en orris. Per sis vots a cinc, però, la Comissió de Peticions del Parlament Europeu –com sona– va validat el finançament parcial del nou trajecte. La Junta d’Usuaris del Vinalopó, el president de la qual és Andrés Martínez –una persona ben proper al PP, al qual aquest partit sembla haver oferit, fins i tot, el número 1 a Villena, municipi important del Vinalopó amb alcalde socialista–, juntament amb la Generalitat Valenciana, van ser presents a la reunió a fi de fer força perquè no se subvencionara l’alternativa plantejada pel Govern espanyol. L’ONG mediambiental Adena, mitjançant una representant de la plataforma Xúquer Viu– i la Conferència Hidrogràfica del Xúquer –ara dirigida pels socialistes– van posicionar-se a favor de la subvenció.

Amb aquesta decisió, que assegura el nou traçat –sempre depenent de què puga passar en les properes eleccions estatals, ja que un canvi de olor a l’executiu podria fer que, novament, es reprenguera l’alternativa primigenia–, l’aigua del Xúquer no arribara fins quatre anys més tard. Mentrestant, caldrà que els agricultors –i constructors– del sud del País Valencia s’encomanen a les dessaladores. Qui sap si aquestes són la solució definitiva, sense necessitat de transvasament, per a la sequera que pateixen les comarques alacantines.
L’exconseller del Govern valencià, Esteban González Pons, ara cap de Teritori i Habitatge, feia coincidir la noticia de Brussel·les amb la crítica als catalans, als quals recordava “l’egoïsme” de negar-se al transvasament de l’Ebre quan ara, al costat del riu Ebre, en una zona protegida del Delta (a Sant Carles de la Ràpita, l’Aldea, Camarles i l’Ampolla), s’aixecaran 4.000 habitatges i tres camps de golf. “Els valencians necessitem una explicació de per què es construirà en una zona que suposadament anava a protegir-se”, ha dit, clamant, per primera vegada i ni que siga de manera furibunda, una interlocució pública amb el Govern de Catalunya.