El president valencià, Francesc Camps, és un cas estrany dins de la política. Si de cas, podria establir-se un cert paral·lelisme amb el seu homòleg català, José Montilla. Cap dels dos, de fet, no han esdevingut carismàtics ni després d’haver estat investits màxims dirigents dels seus països. Allò d’el carisma, si no se’n disposa, arriba en tocar poder, una dita ben usual, no s’hi val en absolut. Fa anys que Camps és un significat nom de la dreta valenciana. Al 1991, amb només 29 anys, va ser nomenat regidor de València per Rita Barberà, qui s'estrenava com a alcaldessa. L'ara president és, políticament, fill predilecte de Barberà, que va saludar com pocs l'aterratge de Camps al Palau de la Generalitat.
No debades, la relació de la primera edil amb Eduardo Zaplana era més aviat distant. No hem d'oblidar que la gran ambició de Barberà, abans de ser escollida alcaldessa de València, va ser ocupar la presidència de la Generalitat. Al consistori hi va arribar de rebot. A més, Barberà i Camps comparteixen un ideari cristià amb què no acaba de combregar el murcià, que té fama de seductor nat.
Doncs bé, així com Barberà va fer cap a l'Ajuntament capitalí d'esquitllentes, sense massa ganes, Camps va aprofitar un altre embolic intern del PP per tal de presentar-se com l'hereu de Zaplana al País Valencià. El 2002, quan Aznar va col·locar Zaplana com a ministre de Treball i Afers Socials, aquest tan sols va posar un condicionant: com que no es tractava d'una cartera de massa volada, d'aquelles per les quals hom pot perdre el cap, l'encara president valencià va demanar de controlar expressament el procés successori. De totes totes, l'objectiu de Zaplana era evitar que Barberà aspirara a succeir-lo. Si bé l'alcaldessa fa temps que assegura que no té cap més ambició que continuar al seu actual càrrec, la rèmora del passat era una llosa, i Zaplana no volia, de cap manera, cedir el testimoni a algú que poguera fer-li la més mínima ombra. Per això va escollir Camps, una persona tímida, callada, que fins aleshores no havia fet gaire soroll. Era la persona idònia, ja que, en principi, seria un deixeble que atendria les ordres del seu mestre sense badar boca. Al remat, va acabar sent tot el contrari: Camps va imposar-se al si del PP valencià, va mantenir un llarg tour de force amb l'ara portaveu popular al Congrés dels Diputats, i, recentment, ha liquidat tot allò que es coneixia com a zaplanisme.
Per què va escollir Camps, Zaplana? Com és que Camps se n'ha ben desempallegat, de Zaplana? En el primer cas, Camps destacava al grup parlamentari popular a la cambra alta estatal -n'era sotspresident de la mesa-, i ja havia estat secretari d'Estat d'Administracions Públiques. Com ha quedat dit, tampoc no era una personalitat arrolladora, d'aquelles que podien fer oblidar l'impetuós Zaplana. El trànsit a president autonòmic, Camps el va fer com a fugaç delegat del Govern espanyol al País Valencià: un període de cinc mesos que va donar pas al Camps candidat i que van tenir, com a cap del Consell interí, el manxec José Luis Olivas, un altre home gris. Sobre la segona pregunta, la de la desfeta de Zaplana a mans de Camps, aquest ha comptat amb la fidelitat d'un bon nombre de consellers que ja venien de l'era anterior però que van tenir-ho clar quan va caldre situar-se internament. De la dotzena de consellers del primer executiu Camps, tots ells pactats amb el seu predecessor, gairebé una desena van resituar-se al cap de poc temps. Fins i tot Serafín Castellano, el cap de colla de la mítica plantada de diputats populars a les Corts valencianes -el juliol de 2004, prop de mig grup va absentar-se d'un important ple en què Camps va sotmetre a votació el seu pla d'inversions pels següents anys-, va acabar la legislatura passada com a portaveu del PP a l'hemicicle i persona clau en la reforma de l'Estatut valencià, que no volia Zaplana i que ha estat el gran èxit de la primera etapa de govern de Camps.
Les picades d'ulls que Camps va fer al valencianisme en la campanya electoral del 2003 -decàleg per fomentar l'ús de la llengua pròpia, visites simbòliques al Puig o al Penyagolosa...- va quedar en simples gestos sense més trascendència posterior. Ha primat el distanciament amb Catalunya i l'acceptació dels dictats del carrer de Génova de Madrid, on ja tenien prou amb les ‘pseudeveleïtats nacionalistes' de Josep Piqué i de Jaume Matas, avui ja al calaix de la història del partit conservador.
Camps va marcar terreny ràpidament, i gràcies a la intermediació de Mariano Rajoy i d'Ángel Acebes, fins i tot no va tenir problemes per fer-se amb la presidència dels populars valencians, malgrat que José Joaquín Ripoll, ànima dels zaplanistes a les comarques del sud, també aspirava a la presidència. En aquell conclave va quedar meridianament clar que Zaplana tan sols gaudia del suport d'algunes comarques d'Alacant.
Ara, Camps disposa d'un equip fet a la seua mida, tant al partit com al Govern. A més, ha aconseguit exterminar tot allò que Zaplana va mirar d'engolir-se, és a dir, el blaverisme secessionista. No té cap rèmora i és vist com un dels tres capitosts autonòmics del PP, juntament amb els madrilenys Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre. Des d'aquesta talaia, de fet, hi ha qui el situa com a possible substitut de Rajoy si aquest naufraga al març vinent. Difícil equació, però, tenint en compte el puixant pes d'Aguirre al si de la formació i l'enigmàtic retorn de Rodrigo Rato a l'Estat espanyol.
L'eix de la seua segona legislatura, de moment, presenta els mateixos ítems de l'anterior: cúmul de grans esdeveniments -València acollirà una nova edició de la Copa de L'Amèrica al 2009, i abans, el 24 d'agost del 2008, la ciutat serà seu d'un innovador gran premi de Fórmula 1-, política victimista respecte l'executiu estatal -sobretot pel que fa a l'aigua i a la inversió en seguretat ciutadana- i total manipulació dels mitjans públics valencians -la pluralitat a Canal 9 i Ràdio 9 és una quimera, a hores d'ara-. Tot just això últim, aquest ús pervers dels recursos públics a favor de la propaganda partidista, és una pràctica que va hiperbolitzar Zaplana i que Camps, calladament, no ha fet sinó multiplicar. Tímid i absent de carisma, però no ximple i sense complexos, el president Camps.
