La notícia ho serà si, com acostuma a succeir, els rumors evolucionen en la direcció prevista. El director general del grup Ràdio Televisió Valenciana, Pedro García, pot canviar d’equip i fitxar pel Reial Madrid. Res d’estrany, si tenim en compte que ja havia exercit, anteriorment al seu aterratge a l’ens públic, com a cap de premsa d’Eduardo Zaplana i de Francesc Camps. Mantenir un càrrec de tanta responsabilitat, gairebé comparable al d’entrenador de boxa, amb els dos presidents no és cosa fàcil, si reparem en les tensíssimes relacions, els recels mutus i, perquè no dir-ho també, l’odi que separa els dos caps visibles del PP al País Valencià.
Al poc d’arribar al Consell, Camps va confiar la direcció de la televisió més manipulada de l’estat –en dura pugna amb Telemadrid, amb qui també comparteix el dubtós honor de ser les dues televisions autonòmiques amb una audiència més baixa– a una persona que en èpoques pretèrites havia estat, precisament, un emèrit zaplanista. L’objectiu del president no era un altre que aconseguir més quota de pantalla que el portaveu del PP al Congrés dels Diputats, que, encara que semble mentida, ocupava més minuts que no el seu successor, tot i tenir ben poc poder: si de cas, una presidència del PP valencià –als pocs mesos perduda– i una acta de diputat a Madrid. Amb això, i molts homes de confiança més situats estratègicament a la tele pública, Zaplana eixia més als noticiaris que l’insípid Camps, amb qui va enfrontar-se ràpidament, en veure que no accedia a ser un simple encarregat d’obra, sinó que volia optar, com a mínim, al títol d’arquitecte.
El ben cert és que Pedro García s’hi ha ben assentat, a RTVV, i controla el grup amb mà de ferro. Ha delegat, a l’apartat informatiu, en el servil Lluís Motes –Luis Motes, a totes les modestes publicacions escrites en què hi col•labora, algunes d’elles, sorpresivament, properes als socialistes–, qui, al seu torn, ha fet neteja de l’època del PSPV-PSOE i del zaplanisme, del qual també va ser altaveu. Motes fins i tot ha agafat les responsabilitats de l’àrea d’esports, en què no és difícil veure Camps a tot d’actes d’equips valencians.
La quota de pantalla dels partits minoritaris –per exemple, Esquerra Unida i Bloc– és més que ínfima –de fet, dels segons només van donar notícia amb motiu del pacte “republicà i defensor dels Països Catalans”–, i la del PSPV-PSOE és molt reduïda. Tot sovint hi ha talls de declaracions que desvirtuen el sentit de la declaració original.
A la ràdio autonòmica, Ràdio Nou, ha aterrat part de l’antic equip d’informatius de la COPE, i, fruit d’això, les tertúlies ofereixen una versió, en valencià, de les més escorades xarrades a la dreta que avui dia poden escoltar-se arreu de l’estat.
El lligam de Canal 9 amb el futbol no ve únicament del sucosíssim contracte que ha signat amb els tres clubs de Primera Divisió –València CF, Vila-real CF i Llevant UE–, que és del tot ruïnós per a les arques públiques, ja que després RTVV ven aquests drets a un preu cinc vegades inferior. En qualsevol cas, el PP ho fa “pel bé dels equips valencians”, i pocs mitjans de comunicació ho critiquen obertament. Arran d’aquest contracte, Lluís Motes ha aconseguit un passi a la llotja VIP de l’estadi de Mestalla, i no resulta gaire difícil veure’l fent-ne ostentació, parlant amb els uns i amb els altres a la zona més elitista del camp.
Ara, aquesta relació pilota-micròfons pot oferir-nos un nou episodi, perquè el director general de RTVV estaria a prop de fitxar pel Reial Madrid. El nexe d’unió –tot i que a la directiva blanca que presideix Ramón Calderón hi ha Vicente Boluda de Fos, fill d’un famós navilier valencià– és Melchor Miralles, responsable de la secció de bàsquet i alhora responsable de la productora televisiva El Mundo TV, la qual ha establert nombrosos contractes amb Canal 9.
Si García emigra al Santiago Bernabéu es retrobarà amb Eduardo Zaplana, que és un assidu a la llotja blanca i que, en la seua etapa presidencial al País Valencià, es vantava de ser valencianista de tota la vida, tot i els seus orígens murcians i el seu pas per les comarques d’Alacant, on el València CF té una acceptació més que escassa.
