Al barri del Cabanyal s'escolten els motors dels fórmula 1 que entrenen al circuit urbà. Tradicional àrea de pescadors, la seua trama urbana és a punt de desaparèixer. Una mena de Barceloneta que serà travessada per una llarga i ampla avinguda, la que porta el nom de Blasco Ibáñez, que naix als Jardins de Vivers i que d'ací a pocs mesos ja no morirà a l'estació del Cabanyal, sinó a la mar. És un objectiu cobejat de molts anys ençà per part de Rita Barberà, que hi ha fet un assumpte personal. La resposta veïnal, una de les més grans que es recorden a València, no ha pogut aturar l'inevitable: la partició en dos del barri. Ni tan sols la dissolució de l'empresa Cabanyal 2010, de què formaven part diverses constructores, no malbaratarà els plans de l'alcaldessa: el mateix consistori se'n farà càrrec, de la promoció d'habitatges a l'extensió de l'avinguda.
Tampoc no van fer efecte les recomanacions de nombrosos arquitectes de talla mundial, com ara Jean Nouvel o Oriol Bohigas, quan van demanar l'Ajuntament de no tombar cap de les cases del Cabanyal-Canyamelar, algunes de les quals ofereixen mostres de modernisme popular que havien estat catalogades com a Bé d'Interès Local. Les excavadores entraran ràpid als carrers del Cabanyal, com ho van fer al solar del Nou Mestalla, i com ho faran al solar que deixe el vell Mestalla al 2010. Una permuta de terrenys molt beneficiosa pel principal club de futbol de la ciutat, amb un augment de l'edificació permesa que ha resultat tot un negoci pel València CF, farà que allà on avui hi ha el camp de futbol, considerada zona verda, hi hagen nou torres de vivendes. Tàmits d'urgència van possibilitar que l'expresident del València i home de confiança de Barberà i Camps, Juan Soler, omplira la pobra caixa de què disposava aquesta societat anònima, ara novament arruïnada.

Més lent camina el projecte de Parc Central, que ha de soterrar les vies que parteixen en dos la ciutat a l'altura de l'Estació del Nord, la més important amb diferència i a la qual en un parell anys hi farà cap l'AVE. El pla és de l'època socialista, però encara no ha estat desenvolupat, i el projecte definitiu presentat mesos enrere per l'Ajuntament torna a ser bondadós amb els constructors: s'hi edificaran gratacels, tot i que en principi no estava previst, i es reduirà la gran massa verda que sempre s'havia promès construir.

València és a la cua de les capitals de provincia de l'estat, quant a zones verdes, només per davant de Múrcia, Alacant i Bilbao.

Igualment s'ha aprovat un nou pla d'ordenació urbana que considera com a urbanitzable àrees que avui ocupa l'horta, hàbitat tradicional de València en procés de descomposició, com a la veïna Alboraia. A l'última dècada han desparegut, sobretot als barris de Campanar i de la Punta, algunes de les alqueries més antigues que hi havia a la ciutat. Potser algun dia seran evocades a través d'algun parc temàtic que explique com era la vida segles enrere. Avui, però, prima el totxo.

Dos edificis també històrics i de titularitat pública, La Lanera i la que al seu dia fou seu de Tabacalera, han passat a ser gestionats per entitats privades: el primer és avui l'hotel més luxós de València, de la cadena Westin; el segon, ha estat enderrocat en bona part, també per construir-hi.

L'antiga presó Model, al passeig de la Petxina, no serà cap centre lúdic de l'Ajuntament, com volien uns veïns farts de veure reixes, primer, i abandonament, després. L'edifici servirà per ampliar les oficines de la Generalitat Valenciana.

A més, el pont de Fusta, que recuperarà la seua fesomia antiga -la que va precedir la riuada del 1957­­-, serà projectat pel mateix arquitecte que remodelava els dos ponts adjacents i que, insistentment, havia reclamat el tancament d'un d'aquests dos ponts i la recuperació de l'antic de Fusta per a ús públic. No hi ha hagut cap concurs: s'ha adjudicat a dit.

Sota un altre pont, el de Campanar, dormen cada nit desenes i desenes d'immigrants. València no compta un centre d'acolliment que els proporcione un tracte digne, i l'estampa als mesos d'hivern, quan el fred assota, és lamentable. La foscor dessota el pont amaga, però, una de les grans vergonyes de la ciutat.

I això que València, amb la meitat d'habitants que Barcelona, paga el triple en enllumenat públic. Una empresa del regidor popular Juan Vicente Jurado -exregidor, també, per Unió Valenciana- se n'ha beneficiat, de l'abundància de fanals al centre de la ciutat i a les grans avingudes. La factura és més gran pel poc ús que es fa de l'energia de baix consum. A pocs no importa, però, aquest malbaratament, ni tampoc la repercussió que té per a l'erari públic.

No és València, no, una ciutat europea massa conscienciada amb el medi ambient: tot i ser plana com poques, tot i tenir un clima benigne com gairebé cap, tot i tenir cada dia més ciclistas entre els seus habitants, el carril bici és molt menys present que no es podria pensar. De fet, a la nova avinguda del Port, remodelada amb motiu de la Copa Amèrica del 2007, no va introduir-se el carril bici fins que la insistència ciutadana va esdevenir angoixant, pel consistori.

Rere la façana immaculada de la Ciutat de les Arts i les Ciències i la velocitat dels bòlids hi ha una ciutat en què hom troba moltes dificultats, moltíssimes, per escolaritzar el seu fill en l'ensenyament públic, i encara més si vol que aquest estudie en la llengua autòctona. Una ciutat amb una alcaldessa que ara fa un any i mig, amb motiu de la inauguració d'una biblioteca que duu per nom el del poeta musulmà Al-Russafi, va llegir uns versos traduïts al valencià de l'insigne literat, i va afirmar, sense embuts, que això demostrava que els valencians ja parlaven valencià abans de l'arribada de Jaume I. Una revelació històrica que ni tan sols no va desmuntar quan l'oposició va criticar-la per inculta: ben al contrari, Barberà va afirmar que ningú no podia riure's de la seua valenciania.