La setmana passada explicàvem que el País Valencià no són les Illes Balears. Almenys no ho són políticament, vaja. Mentre a les Illes ha estat possible d'aplegar forces sota una única candidatura nacionalista, a l'oest d'Eivissa l'espai nacional es presenta fragmentat en tres llistes diferents.
En canvi, pel que respecta a les infraestructures, el panorama és ben semblant entre tots dos territoris. D'un costat, Menorca, Mallorca i Eivissa pateixen els inconvenients de viure fora del continent; de l'altre, el País Valencià viu fora de les grans línies que s'estan traçant amb vista al futur amb el patrocini de la Unió Europea i l'estat espanyol.
Les comarques valencianes parteixen un aïllament evident, que ni tan sols l'alta velocitat amb Madrid, prevista pel 2010, podrà resoldre. Quina és la situació, concretament?
En efecte, per aquell any s'inaugurarà una nova línia de gran velocitat radial, com les que enllacen Madrid amb Màlaga i Sevilla, amb Segòvia i Valladolid, amb Saragossa i (per fi) Barcelona. Una unió que fa anys que reclama l'empresariat autòcton però que el PP va fer ben poc per impulsar. Si bé va aprovar-se sota el govern de José María Aznar, aquest va cenyir-se a licitar l'1,5% del trajecte. Ara, tot i que els conservadors no s'estan de practicar un victimisme absolut, el tram està licitat al 100%, i les obres són ben visibles. Tant, que es veuen a les portes de València ciutat. José Luis Rodríguez Zapatero s'ha compromès a inaugurar aquest trajecte durant el 2010, una data que al PP li sembla massa llunyana i, alhora, massa pròxima. Diuen que trigarà molt a arribar i al mateix temps demanen al govern estatal un compromís personal, durant la present campanya electoral, del president espanyol. No s'acaben de refiar, o com a mínim aquest discurs fa el Consell de cara a una galeria on els empresaris autòctons, sempre dòcils als populars, guaiten calmadament.
Darrerament, en qualsevol cas, la classe empresarial valenciana dóna mostres d'un cert descontent per una qüestió que va més enllà de l'alta velocitat amb Madrid: preocupats per l'anticatalanisme que exhibeix el govern de Francesc Camps, li demanen que agilite la connexió amb Catalunya i l'estat francès. Un lligam ara com ara arraconat al capítol inversor de les administracions espanyola i europea. La primera, obsedida amb el mapa radial envoltant Madrid, i la segona, animada a reduir costos en els plans inversors fins el 2025. Això, sumat a la decisió del govern valencià de rebutjar l'accés a l'euroregió Pirineus-Mediterrània, ha deixat el País Valencià en una situació de marginaciño important.
La principal preocupació del món econòmic valencià és la insuficient connexió amb Europa a través de Catalunya. Entre el Baix Maestrat i el Montsià, entre el límit geogràfic de les “províncies” de Castelló i Tarragona, encara hi ha uns deu quilòmetres que no són d'ample europeu i que, per tant, impedeixen de millorar la connectivitat amb Catalunya i l'estat francès. Aquesta rèmora prové de l'època franquista i res no indica que se solucionarà aviat. La setmana passada, la vicepresidenta espanyola i candidata per València a les eleccions del 9-M, María Teresa Fernández de la Vega, prometia que si els socialistes renoven el seu poder a la Moncloa executaran una connexió des d'Alacant fins Escandinàvia, a més de fomentar les conegudes com “autopistes de la mar”, que tant beneficiarien els ports de Sagunt, València i Alacant.
En realitat, la proposta de De la Vega va quedar soterrada en temps de Loyola de Palacio, ja desapareguda, com a comissària de Transports de la UE. El Govern Aznar -i després el Govern Zapatero- van obviar les necessitats de les indústries valencianes de tot tipus i van apostar per l'eix Algesires-Sevilla-Madrid-Saragossa-Barcelona-Perpinyà, que ja té bona part del recorregut adaptat a les necessitats europees. Van estimar-se més aquest traçat que no desviar-se per València i enganxar aleshores amb Catalunya. Al remat, Saragossa ha quedat en una situació envejable, en una plataforma logística de primer ordre. València, mentrestant, viu aïllada i amb l'únic al·licient d'una connexió horitzontal amb Madrid, una connexió que, si resseguim la línia horitzontal, només duu a Lisboa i a l'oceà Atlàntic. Una via morta, segons els empresaris valencians.
Ara el PP s'entesta a clamar per l'arc mediterrani (des d'Almeria i passant per Múrcia, insisteixen a dir a fi de no quedar relegats a “cap perifèria”), però no ha estat aquesta la seua prioritat durant aquests darrers anys. El PSOE, per boca de De la Vega, també defensa l'eixida nord, però amb els dubtes propis que genera tota campanya electoral. A més, els uns i els altres somien a fer una autovia gratuïta que enllace València i Barcelona de forma paral·lela a l'AP-7, que ambdós es neguen a recuperar; s'estimen més continuar renovant la concessió a Aumar que no estalviar-se els diners que implicarà fer més de 250 quilòmetres d' autovia nova (n'hi ha que ja estan fets, entre València i Castelló de la Plana), amb els consegüents desperfectes mediambientals.
Els plans inversors de la UE fins el 2025 són revisables, però ni els més optimistes creuen que una modificació d'aquesta volada, que implicaria desviar per València allò que s'ha previst fer passar per Saragossa, tinga cap possibilitat de ser aprovada. Ni ara, amb tota l'allau de promeses electorals, no s'ho poden imaginar. Prima la resignació, assumir la condició de marginats al mapa, i conformar-se a gaudir amb els vaixells de la Copa de l'Amèrica i els bòlids de la Fórmula 1 pels carrers de València. Més foc d'encenalls.
