El conseller d'Economia valencià, Gerardo Camps, és oriünd de Benidorm, una terra mítica en què ben bé Bigas Luna podria haver rodat el seu film 'Huevos de oro'. Una ciutat de tot per l'aire, una ciutat en què prima una paraula: diversió. Sembla que no hi ha desencisos, a Benidorm, i que la festa grossa sempre pot ser-ho, encara, una mica més. Una ciutat plena de bars i de pubs, d'aquells en què la colla d'amics no s'estan de repetir, quan no és l'un és l'altre, allò d'“una altra per a mi!”. Doncs així, com si es tractara de la barra d'un bar, com si fóra a base de crits, el conseller Camps -malgrat l'origen benidormer, i tot i no ser familiar del president, sempre ha estat de la colla campsista- no ha trigat ni quatre dies a clamar per un model de finançament calcat al català. Així que Pedro Solbes i Antoni Castells eixien de la reunió bilateral on va tancar-se el finançament “extra” que rebrà Catalunya, el senyor Camps (Gerardo, que l'altre apareixerà tan sols si la cosa es posa negra) va convocar una conferència de premsa en què no va convidar a cafè, si bé l'olor que se'n desprenia era precisament d'això: cafè per tothom, i ràpid, que hi ha gana!

En efecte, el conseller d'Economia i Hisenda valencià, amb rang de vicepresident segon, ha fet una crida perquè el Govern estatal equipare el País Valencià a Catalunya i Andalusia. Els populars autòctons tenen clar que les inversions que puguen rebre catalans i andalusos en cap cas no poden col·lidir amb els interessos valencians, i per això demanen que l'estat invertesca al País Valencià allò que representa la seua població. Mentre Catalunya acorda millores en relació al PIB que representa dins de l'estat, el Consell s'estima més plantejar-ho des del punt de vista poblacional. El motiu és ben senzill: amb aquesta vara de mesurar, les arques es veuran més afavorides, donat que el PIB valencià està per sota del pes demogràfic, fruit de la crisi industrial que arrosseguen sectors tradicionals com ara la joguina, el moble, el calcer o el tèxtil. En canvi, l'allau demogràfic experimentat als últims anys, en què els immigrants sud-americans juguen un paper més que destacable, permetria el Govern valencià embutxacar-se un plus de diners no gaire desestimable. En concret, la població valenciana és el 10,8% del total estatal, mentre que el seu PIB només arriba al 9,8%, tot just un punt menys. I un punt percentual, quan parlem de milions d'euros, en són uns quants...

El ben cert és que la inversió estatal està uns dos punts per sota de la dada menys beneficiosa de les dues. Així, la inversió històrica al País Valencià suposa el 7,8% del total estatal, encara que el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero ha incrementat aquesta xifra fins el 8,9%, si atenem el pressupost d'enguany. La raó tampoc no és gaire prosaïca, ja que s'hi comptabilitza la inversió en la línia d'alta velocitat que al 2010, si no hi ha endarreriments, unirà Madrid amb València i Alacant. Aquesta infraestructura comporta una munió de milions tan gran que té efectes immediats sobre la relació dels comptes entre l'estat i el País Valencià. En realitat, els valencians tan sols han rebut més diners que els que representa el seu PIB en tres pressupostos de l'estat.

Gerardo Camps saluda les bones notícies que arriben a Barcelona i Sevilla, però vol idèntic tractament per València. Per això, el PP ja organitza una trobada amb els diputats i senadors a Madrid, amb la intenció de tancar una estratègia que assegure bons rèdits. Segons Camps, “la Comunitat Valenciana té més raó que ningú”; està plenament convençut, diu, que “allò que és bo per a Catalunya, també és bo per a la Comunitat”. El resultat de l'eqüació que fa el conseller d'Economia és meridianament clara: amb l'acord caatlà, els valencians haurien rebut, i ell espera que reba, 2.800 milions d'euros durant els propers set anys. Una mitjana d'entre 400 i 500 milions l'any de més.

El Consell, com va passar amb el cas del memoràndum de les llengües a la Unió Europea -quan va forçar el Govern català a retirar la seua traducció i a assumir la de formes valencianes-, com també va succeir amb la derogació del transvasament de l'Ebre -un serial que ha oferit imatges ben galdoses, pel que fa a la reivindicació hídrica... tot sovint barrejades amb paelles o de la mà del president murcià, Ramón Luis Valcárcel-, o com va passar amb l'euroregió -el PP valencià no en va voler ni sentir a parlar, tot adduint que aquesta fórmula deixava el País Valencià “a la perifèria d'uns hipotètics Països Catalans”-... El Consell novament planta cara a Catalunya. Ara, almenys, no li'n vol treure res, sinó que tan sols vol allò que ella ha aconseguit. Són els primers de la cua, potser amb motius suficients per reclamar. El problema, és que darrere vindran tota la resta d'autonomies governades pels conservadors.