El proppassat dilluns 10 de març Francesc Camps tenia a les seues mans una espasa tan gran com la de Dàmocles, i a sota de l'espasa hi havia, tremolós, el cap de Mariano Rajoy. Camps tenia l'oportunitat de liquidar la vida política del gallec, fer-lo mudar a Santa Pola, on l'encara president del PP té plaça en excedència de registrador de la propietat. Camps podia, en definitiva, erigir-se en el nou líder del seu partit. Ho dèiem, a Tribuna Catalana, des de fa mesos. La pugna Aguirre -Gallardón era idònia perquè una tercera via s'apuntara la victòria. Aguirre té del seu costat mitjans importants com ara 'El Mundo', la COPE o 'Libertad Digital', però genera força recels entre els barons regionals. El seu discurs està massa ancorat a la dreta, pensen, i alhora sent una animadversió envers els “nacionalismes perifèrics” que al PP li impedirien de retallar distàncies amb els socialistes a Catalunya i el País Basc, a més d'aturar la sagnia de vots que els conservadors comencen a patir a Galícia. Aguirre, malgrat la seua proposta de crear un col•legi en català a Madrid, no amaga la seua crosta nacionalista espanyola, sinó que, ans al contrari, se'n sent ben orgullosa i en fa proselitisme. Al seu torn, Alberto Ruiz-Gallardón representa l'ala moderada, potser massa moderada i tot, dels populars. Massa proper al grup Prisa i massa avergonyit de les seues arrels, opinen molts al si del PP. Amb massa “mitjans amics” en contra, reblen aquests.

Què hi ha, més enllà de la dupla madrilenya? Doncs poca cosa més. María San Gil perd un llençol en cada bugada que, en forma d'eleccions, se celebren al País Basc. Alberto Núñez Feijó és moderat, però la tendència del PP gallec és decrèpita i tot indica que no serà capaç de recuperar el poder pels conservadors a la propera contesa autonòmica.
Javier Arenas està massa identificat amb el passat i a més no para de perdre comicis a Andalusia. Pío García Escudero també prové de la tensa federació madrilenya, i els seus intents de nedar entre Aguirre i Ruiz-Gallardón malbarata bona part del seu actiu polític. Ramón Luis Valcárcel, president murcià per abassegadora majoria absoluta, té colmades de sobra les seues aspiracions polítiques i ja en té prou, amb tapar els forats de corrupció que esguiten el seu territori. Qui queda? Soraya Sáenz de Santamaría i Ana Pastor són dues polítiques treballadores, prou desconegudes i a més del sector moderat, però sense l'energia vital d'Aguirre.

Manuel Pizarro incompleix massa requisits: s'acaba d'afiliar al PP, ha esvarat a la primera cantonada, no ha estat capaç de fer que el PP guanyara a Terol ni repetint que n'és oriünd ara sí, ara també, i per acabar-ho d'adobar, la seua imatge va massa lligada als negocis que ha fet gràcies a Endesa. En realitat, tan sols queden dues alternatives amb unes mínimes garanties d'èxit i d'aplegar grans suports. L'una és María Dolores de Cospedal, líder del partit a Castella – la Manxa que a cada cita electoral retalla diferències amb el PSOE i que ben bé podria ser la primera que destronara els socialistes d'un dels seus tres feus tradicionals. En tot cas, juga en contra seua la poca visibilitat que ha tingut a àmbit estatal i el mateix fet d'estar treballant per descavalcar al més aviat possible com a president autonòmic José María Barreda.

L'altra opció tampoc no s'ha prodigat excesivament per Madrid ni compta amb graus d'adhesió incontestables. És el president valencià, Francesc Camps, l'autèntica alternativa a Mariano Rajoy, la persona que va tenir al seu abast el cap del president popular. La persona que podia rebre el suport de federacions vitals com Andalusia i, és clar, el País Valencià, a més de delegacions ara com ara moderades com les Illes Balears, Galícia i Múrcia. Per què no li l'ha tallat, doncs?

Camps només fa quatre anys i nou mesos que presideix el País Valencià. El projecte no està esgotat, ni de lluny. Més aviat és l'oposició, la que està esgotada i anorreada per anys i panys. Als propers quatre anys, el president de la Generalitat Valenciana podrà continuar practicant el victimisme que li ha donat tants bons rèdits i podrà continuar fent-se fotos a esdeveniments com la Copa de L'Amèrica, la Fórmula 1, la final de la UEFA Champions League o a la porta del Palau de les Arts Reina Sofia. Quatre anys en què la situació econòmica estatal empitjorarà i en què José Luis Rodríguez Zapatero començarà, en teoria, a perdre el seu efecte. Quatre anys en què Mariano Rajoy es desgastarà a l'oposició i s'acostarà a la seixantena, una edat en què els polítics ja no són percebuts, precisament, com a “renovadors”. Al remat, quatre anys en què poden passar moltes coses, en què fins i tot podria ser que Rajoy no acabara presentant-se als comicis estatals perquè el PP s'estimara més un revulsiu que fóra capaç de pescar en nous caladors electorals. Un temps d'or que Camps pot aprofitar per lligar i relligar el PP valencià, i no com va fer Eduardo Zaplana, que es pensava que el tenia sotmès i només anar-se'n va veure que el seu control no era tan ferri.

Mentrestant, Francesc Camps pot fer-se un nom a Madrid, viatjar una mica més a la capital de l'estat, sovintejar els esmorzars que organitzen Europa Press, Efe o el club Siglo XXI i mirar de col·locar les seues peces al Congrés en llocs de relleu. Els intents de situar com a portaveu parlamentari Esteban González Pons ja compten amb la negativa d'un zaplanista de pro, el candidat per Múrcia Vicente Martínez Pujalte, el qual ha avisat que aquesta designació seria entesa com una imposició del president valencià, més que no com una tria personal de Rajoy.

En qualsevol cas, Camps té per la mà que, si vol, pot optar a cotes de responsabilitats més altes. Ja se sap: els polítics valencians, des de Joan Lerma fins a Zaplana, tot passant per Ciprià Ciscar, Carme Alborch o el mateix González Pons, no han dubtat a emigrar a Madrid, si s'ha escaigut. L'espasa, Camps continua tenint-la a la mà, conscient que el PP continuarà arrasant al País Valencià es presente qui es presente i conscient, també, que és vist com una tercera via molt i molt recomanable per un partit que va de la dreta extrema al centre reformista. Una tercera via ben poc lluïda, més aviat insípida i avorrida, però al capdavall tercera via. I amb possibilitats de triomf.