La negociació de les llistes del País Valencià al Congrés dels Diputats està sent de les més emocionants que es recorden. Més enllà del PSPV-PSOE, atemperat pel fet d'ocupar el govern a Madrid, la pugna oberta (a Esquerra Unida) i o silenciosa (Partit Popular) és d'allò més interessant. El PP ja té clars els seus tres caps de llista. Federico Trillo repetirà per Alacant, esvaint els rumors que indicaven la destitució del vicepresident Gerardo Camps i el seu retorn a la capital de l'estat. Trillo havia sonat com a número 1 per Múrcia, però finalment repetirà -per cinquena vegada- per la circumscripció alacantina; hi ha jugat a favor seu la poca illusió de Gerardo Camps d'anar-se'n i també el fet que Trillo no haja dubtat a situar-se del costat del president valencià en la pugna que aquest encara manté amb el també murcià Eduardo Zaplana.
Pel que fa a Castelló, no hi ha sorpreses: Juan Costa també continuarà liderant la candidatura, tot i que en algun moment va sonar com a lloc destacat a Madrid. Costa, mà dreta de Rodrigo Rato, és autor de bona part del programa dels conservadors, si bé ha quedat en un evident segon plànol després del fitxatge de Manuel Pizarro, que seria el vicepresident econòmic a què aspirava Costa.
A València, on hi havia més incògnites, serà l'actual portaveu popular a les Corts valencianes, Esteban González Pons, qui competirà amb María Teresa Fernández de la Vega per seduir la majoria dels ciutadans.
Mariano Rajoy aspirava a convèncer l'alcaldessa del cap i casal, Rita Barberà, per enviar-la a Madrid i aprofitar així el su ganxo electoral (al maig passat, va avantatjar de 23,2 punts la també molt coneguda Carme Alborch). Barberà, però, s'estimava més continuar amb el seu ritme de vida habitual. Haver estat escollida diputada al Congrés hauria implicat residir a Madrid tres dies a la setmana, i cal tenir en compte que l'alcaldessa també és, ara com ara, diputada autonòmica. Barberà no volia, de cap manera, fer aquest esforç als seus 60 anys. Les seues ambcions, com no s'està de repetir, no depassen el terme municipal de la ciutat de València. La designació de González Pons l'ha alleujada, però no ha servit com a excusa per no situar Alberto Ruiz-Gallardón a la candidatura madrilenya, ja que el PP sí que ha inclòs com a cap de llista alcaldes com Juan Carlos Aparicio (Burgos), Gabino de Lorenzo(Oviedo) o Teófila Martínez (Cadis).
Encara queden per resoldre moltes qüestions que afecten les llistes del PP. Una vegada està clar que Zaplana anirà per Madrid (número 4 o 5), caldrà copsar la magnitud de la neteja zaplanista, que pot quedar-se en un simple pentinatge gràcies a la llei d'igualtat aprovada pel Govern Zapatero, que obliga a situar un mínim del 40% de llocs d'eixida de cada sexe. Molta de la tropa amb què l'expresident i exministre va fer-se acompanyar al Congrés és de gènere femení, i això podria salvar un percentatge respectable de la quota zaplanista. Fins la setmana vinent, però, no se sabrà del cert.
Però els enigmes per la dreta són ben minsos, comparats amb els que encara rauen a Esquerra Unida. L'única cosa clara és que hi haurà dues candidatures. Una, la del sector oficialista d'EUPV amb la molt minoritària Izquierda Republicana (l'històric partit de Manuel Azaña); i una altra, la dels crítics d'Iniciativa del Poble Valencià i Projecte Obert amb els nacionalistes del Bloc i els verds d'Esquerra Ecologista.
Els uns i els altres ja han acordat els seus caps de llista, però no en quines sigles duran a les paperetes. De fet, els primers compten amb l'aval de la direcció d'EUPV, però els segons són de la simpatia de Gaspar Llamazares i, per extensió, del consell polític federal.
Glòria Marcos, coordinadora d'EUPV, ha presentat una demanda contra IU, pel seu posicionament del costat dels crítics. La jutgessa del tribunal de primera instància número 6 de Vañlència decidia aquest dimecres, dia 16, que ambdues parts miren d'arribar a una entesa abans del consell polític federal d'aquest diumenge, dia 20, que té la missió d'aprovar totes les llistes d'IU a l'estat.
Al rerefons de tot plegat hi ha, fins i tot, una pugna sobre la manera d'obtenir l'aval d'una organització fortament democràtica com EUPV. La direcció va nomenar els seus candidats en una assemblea -hi tenen majoria-, i els van refrendar, amb un 91% de vots aformatius, en un referèndum que va esdevenir-se el proppassat divendres 11 de gener. Per contra, IU no reconeix els candidats de la majoria d'EUPV -de la corda comunista, a diferència de Llamazares- i ha convocat unes primàries el resultat de les quals es coneixeran dissabte 19, la vespra del consell polític federal. Aquest procés, que va fer-se servir també per escollir Llamazares (amb un 63%) en detriment de Marga Sanz (secretària general del Partit Comunista del País Valencià) com a candidat al Congrés per aquests comicis, però és una manera de fer que de cap manera no accepten Marcos i els seus. Aquests consideren plenament vàlids els seus candidats, i han demanat als seus afins que estripen les paperetes que els arriben a casa per votar els seus preferits. Més encara: els candidats ja escollits per EUPV han demanat que no se'ls incloga en la votació impulsada per Madrid, que consideren un "pucherazo". Per acabar-ho d'adobar, i és ací on hi ha la diferència, mentre Llamazares reconeix uns 3.500 afiliats, EUPV tan sols n'avala 2.600, que són els que estan al corrent de les quotes.
En realitat, la fractura és inevitables, i la pugna se centra en la nomenclatura. Els oficialistes han aprovat la denominació d'Esquerra Unida i Republicana (EUiR), i els crítics hi volen concórrer com a Esquerra Unida (la marca autòctona d'IU), conjuntament amb el Bloc i Esquerra Ecologista: EU-Bloc-EE. Esquerra Unida és vora un any anterior a Izquierda Unida, però manté un protocol conjunt amb la direcció estatal que, d'alguna manera, dóna a entendre que és una federació. Si la treva fins diumenge no dóna fruits, serà el consell federal qui decidesca. Llamazares hi té majoria, però alguns dels seus partidaris podrien fer costat Marcos per evitar allò que tothom dóna per fet: la fi del projecte d'IU, que sembla condemnat a dividir-se entre ortodoxos i ecosocialistes.
Les primàries, segons ordre de la jutgessa, no seran vinculants, i Llamazares haurà de prendre en consideració -no ho ha fet fins ara- els candidats que ja ha proposat EUPV
