És el que passa quan hom es troba desemparat, derrotat, enfonsat. És el que passa quan hi ha un buit de poder tan gran com el forat de l'Etna. Sempre n'hi ha que aprofiten l'avinentesa per posar-hi cullerada, per fer allò que, de la distància estant, troben més oportú.
La situació que travessa el PSPV-PSOE és tot just aquesta. Immergit en una profunda crisi (no sense precedents, però) a causa dels pobres resultats electorals i de la decapitació del seu ex-secretari general, Joan Ignasi Pla, la llarga transició que viu fins la celebració del pròxim congrés nacional és adient perquè el carrer de Ferraz esdevinga la seu temporal del socialisme valencià.
Des que l'octubre de l'any passat Pla va dimitir el càrrec, una gestora presidida per Joan Lerma dirigeix el rumb de la formació. Ho fa amb desgana, amb poca simpatia per part de la militància i amb la incredulitat dels simpatitzants. Com pot ser que dirigesca la nau aquell que va ser escollit primer secretari general al 1978? No hi ha cap més persona capacitada al partit, per conduir-lo a la cita congressual? Al PP, no s'estan de riure, des que el secretari d'organització del PSOE, José Blanco, va decidir que havia de ser Lerma, qui se'n fera responsable d'aquesta travessa.
La composició de la llista al Congrés dels Diputats va demostrar novament que la llarga mà de Ferraz arriba sense problemes fins a València. Allà van fer i desfer, allà van decidir qui havia d'anar, i qui no, a l'hemicicle español. Allà hacien consensuat també la composició de la mateixa gestora, i allà sembla que a hores d'ara s'està dibuixant el futur del PSPV. Els moviments de “Pepiño” són intensos, en aquest sentit. I no gaire esperançadors, per aquells que encara creuen en un PSPV-PSOE mantenidor, ni que siga d'aquella manera, de les essències de l'antic PSPV, aquell que va fusionar-se amb el PSOE per esdevenir una mera sucursal. Ni d'aquella manera, no sembla que es conservarà cap tret d'aquell històric PSPV. En aquest cas, la memòria serveix de ben poc: hi preval canviar-ho tot, fer 'tabula rasa', i l'escribà és un home de mitjana edat nascut a Palas de Rei i instal•lat des de finals dels anys noranta a Madrid.
José Blanco ja ha ajornat la celebració del congrés del PSPV al setembre. No volia, de cap manera, que s'esdevinguera al juliol, tot just després del federal, perquè entèn que aquest mes estival ha de servir per lloar sense límits la figura de José Luis Rodríguez Zapatero. Anhela un conclave de rendició a aquell que, en només 8 anys, els ha menat de la crisi absoluta al cim més bell. Els socialistes no sols controlen el Govern estatal amb una majoria més còmoda que la dels últims quatre anys, sinó que també ostenten la presidència de 8 autonomies, a més de co-governar a Cantàbria i a més de ser el partit més votat -tot i no estar a l'executiu- a Canàries. Una bassa d'oli només distorsionada per la patètica situació del partit a Madrid, Múrcia i, sobretot, al País Valencià.
Per això el secretari d'organització federal volia allunyar el congrés nacional del PSPV. Sap que costarà de pactar una sola candidatura -avui ja n'hi ha tres, de pretendents a la secretaria general-, i no vol que el soroll de la federació valenciana -un soroll, d'altra banda, ben familiar- puga interferir en la cita espanyola. D'ací la imposició de retardar la contesa autòctona fins les acaballes de setembre. I encara sort, perquè n'hi ha que asseguren que Blanco s'estimava més l'octubre o el novembre... quan la gestora ja hauria acumulat un any de vida. Els dos precandidats que abans van anunciar les seues intencions, Jorge Alarte i Joaquim Puig, desitjaven que el congrés del PSPV s'haguera celebrat el mateix juliol, però no han badat boca per criticar la decisió de Ferraz. No està la cosa com per parlar massa.
Però ni de lluny acaba ací el dirigisme de Blanco. De fet, les decisions de gran magnitud que preveu són molt més importants que no la data del congrés. Així, ja ha fet veure que al congrés federal s'aprovaran uns estatuts segons els quals l'estructura del partit a les autonomies pluriprovincials serà sempre de caire provincial. Açò és, que desapareixen les comarques en què fins ara s'organitzen el PSdeG i el PSPV (val a dir que el PSC és un partit autònom del PSOE). Un canvi sever que, no obstant això, ha despertat ben poc rebuig al País Valencià, mentre el president gallec, Emilio Pérez Touriño, sí que ha mostrat obertament la seua oposició. Tot indica, per tant, que el PSPV no acceptarà a repèl la “suggerència” de Blanco, sinó que, com a molt, proposaran de mantenir l'estructura comarcal a un àmbit inferior i sempre sotmesa a la provincial, ara com ara inexistent.
La cirereta amb què Blanco vol rematar aquest pastís és la mateixa denominació del PSPV. Adéu a les sigles PV, ve a dir, i entre els mentiders de la formació ja sona la fórmula catalana -Partit dels Socialistes Valencians-, per comptes de canviar directament a Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Al rerefons hi ha la incongruència d'un partit que fa referència a un país a què sempre s'hi refereixen com a “comunitat”, una baula que aprofita el PP per criticar la nomenclatura dels socialistes. “País és el singular de Països, i tots sabem a quins Països aspiren”, diuen els conservadors en les èpoques electorals.
Ja només falta, com sospiten alguns afiliats del PSPV-PSOE tot i la gran reticència de la protagonista, que Ferraz “recomane” Leire Pajín com a nova secretària general. En aquest sentit, l'ajornament del congrés podria significar, també, guanyar temps per madurar aquesta possibilitat. I és que a la Moncloa tampoc no agrada cap de les tres opcions que es barallen com a possibles màxim dirigents del socialisme valencià. Aquesta imposició, en cas que finalment es produïra i que fóra aprovada al congrés nacional, seria, simplement, una més. Una altra podria ser que aquest fóra l'últim congrés “nacional” del PSPV. El segúent, potser serà, simplement, “regional”
