Les converses entre els dos principals partits que haurien d’integrar el pacte preelectoral del País Valencià estan en punt mort. La direcció d’Esquerra Unida ha comunicat formalment a la del Bloc que no pensa variar la seua oferta, açò és, que només ofereixen un diputat amb possibilitat d’eixida a les circumscripcions de Castelló i València, mentre EUPV es reserva un total de sis, més un que representarà els ecologistes. L’altre diputat amb serioses opcions de caure en mans de la hipotètica coalició –el tercer per Alacant–, un diputat que Esquerra Republicana ha refusat, ha de ser triat, segons els comunistes –que marquen el pas al si d’EUPV– conjuntament per Esquerra Unida i Bloc. Fins i tot han oferit aquest escó a Vicent Romans, expresident d’Escola Valenciana i exmilitant del Bloc. Els nacionalistes, però, exigeixen que aquest lloc siga triat per ells mateixos, per fer visible el pacte i perquè, sense ells, aquest tercer escó anirà a raure, si no, a mans del PP o del PSPV-PSOE. La coordinadora general d’EUPV, Glòria Marcos, afirmava ahir, dimarts 10 d’octubre, l’endemà de la diada del País Valencià, que aquesta posició és ferma, que té el telèfon mòbil “connectat les 24 hores del dia” a l’espera de notícies del partit nacionalista. Ho feia acompanyada del seu homòleg d’Esquerra Unida i Alternativa, Jordi Miralles, qui, al mateix temps, es mostrava clarament partidari de l’entesa valenciana. Un pacte del qual sembla ja del tot despenjada Esquerra Republicana, després que imposara també un acord a àmbit municipal i al Congrés dels Diputats. Del costat verd, les dues formacions que aspiren al diputat reservat a la quota ecologista –Els Verds del País Valencià-Esquerra Verda i Els Verds-Esquerra Ecologista– no amaguen les seues disputes. Els primers, fins i tot, rebutgen d’accedir al pacte si no són la força escollida per a ocupar un seient a l’hemicicle valencià.
El gran problema, però, és entre els dos partits que són clarament majoritaris, dins d’aquest espectre, és a dir, EUPV i Bloc. Els nacionslistes que lidera Enric Morera no dubten a assegurar qie no arribaran a cap acord si no se’ls garanteixen tres diputats, i algunes fonts amb credibilitat solvent amplien aquesta aposta fins al punt de preveure una entesa alternativa –amb els socialistes– si la basa EUPV fracassa. Aquest possible pacte amb el PSPV-PSOE podria deixar fora EUPV, ja que, malgrat que les enquestes li pronostiquen al voltant d’un 6,5%, podrien pagar el vot útil i la sensació que aquest partit ha frenat un acord multipartit pel canvi.
La composició d’Esquerra Unida no afavoreix l’entesa. La preeminència del partit comunista, que controla vora el 60% de la formació, esdevé clau. El PCPV aspira a tenir majoria al futur grup parlamentari, i pensen que això seria difícil amb un pacte. A més, desconfien del progressisme del Bloc i pensen que un pacte imminent podria girar-se en contra seu, a escassos dies de l’assemblea –3, 4 i 5 de novembre– que ha de renovar la cúpula directiva. Si el pacte reïx, Esquerra i País, que hi ha jugat fort en aquest sentit, podria sentir-se amb moltes ganes d’assolir el comandament, un anhel que per ben poc no van aconseguir el 2003. Marcos, del sector independent, manté molt bones relacions amb l’actual direcció del PCPV, i és per això que atèn estrictament a les ordres que sobre el pacte dicten els comunistes.
Curiosament, destacats integrants del PCPV –com ara els diputats a les Corts valencianes Joan Ribó i Alfred Botella– sí que avalen el pacte amb el Bloc, amb un repartiment que reflectesca la influència real que cada formació va tenir al 2003 –6,4% d’EUPV per 4,7% del Bloc– i que es tanque al més prompte possible, tot tenint en compte que cal un esforç de tots els sectors implicats per fer arribar la necessitat d’un canvi, i que aquest incloga totes les forces de progrés, valencianistes i ecologistes, per tal de controlar les ànsies de poder d’un PSPV-PSOE en què no confien del tot.
El temps es tira a sobre, i, el que és pitjor, les disputes públiques per aquest diputat de la discòrdia –si aquest punt es desbloquejara, l’altre dubte, la tria de l’escó verd, seria més fàcil– amenacen no sols de desil•lusionar bona part d’aquells ciutadans que tenien dipositades moltes esperances en aquest possible pacte, sinó també, i això és encara més greu, les dissensions entre partis poden obrir ferides que perdurarien per anys i panys. Un panorama perillós si, com sembla, aquest acord té la clau del futur Govern valencià.