Tot i que va tenir una repercussió internacional molt menor que no es va prometre a la ciutadania, la Copa Amèrica del 2007 és considerada, pels valencians, com un dels esdeveniments més reeixits que mai ha acollit el cap i casal. La despesa va ser assumida per l'Ajuntament, la Generalitat i el govern estatal, però a l'imaginari de la població (dels electors) la sensació estesa és que l'executiu de l'estat no sols no hi va posar un ral, sinó que a més va mirar de posar-hi totes les travetes possibles.
Ben altrament, sense l’aportació milimilionària del govern de José Luis Rodríguez Zapatero –que no hi va fer acte de presència–, l’esdeveniment no haguera estat possible. No debades, la situació financera de la Generalitat Valenciana és tan magra que aquesta institució va veure’s obligada a desviar-hi fons destinats, en principi, a la cooperació amb el tercer món, amb la consegüent decepció de la consellera del ram, Gema Amor. L’estat dels comptes de l’Ajuntament no és gaire millor, i ja ha assolit el límit d’endeutament que l’estat permet als municipis.
Paral·lelament, les obres de remodelació del port amb motiu de la competició velística han deixat en segon terme la necessària ampliació del port amb finalitats comercials i de trànsit de mercaderies, tot just quan havia depassat Barcelona com a port més important de la Mediterrània a l’estat. Aquesta prioritat continua en segon pla, ja que els estira-i-arronses que mantenen els dos equips en litigi –l’Alinghi i l’Oracle– no permet d’albirar quan se celebrarà la següent edició de la Copa, que els primers, suïssos, desitgen que torne a ser a València i al 2011.
La passió per la vela, un esport fins fa no res gairebé desconegut per la majoria de veïns de València, comparteix ascendència amb una altra passió, per bé que més antiga, que ha cobrat una importància inusitada a la ciutat: la continuada presència del fet religiós al carrer. Des que Barberà va accedir a l’alcaldia, al 1991, aquesta presència va ‘in crescendo’ de manera imparable. Ha recuperat tradicions que els governs socialistes dels vuitanta van desterrar, i no s’està de picar l’ullet a la cúria local.
València acull, des de fa un any, la primera església en record, i amb el nom, de José María Escrivà de Balaguer, sant Josepmaria, pare de l’Opus Dei. Una església situada a tocar de l’hospital públic Arnau de Vilanova, una zona en creixement de la ciutat, a pocs metres de l’avinguda de les Corts Valencianes i del que serà el Nou Mestalla.
No serà aquesta, però, l’única església pionera al món que tindrà València. L’any vinent s’ha d’inaugurar la que l’Arquebisbat autòcton dedicarà als “màrtirs del 36”, o siga, a “aquells que van patir l’odi a la fe”. Un centre enorme al costat de la Ciutat de les Arts i les Ciències, als terrenys que al seu dia va ocupar l’empresa Cross. Una església dedicada als morts d’un bàndol durant la guerra del 36 i que no sols bandeja, sinó que fins i tot humilia, els que van lluitar de l’altre costat del front.
Totes dues esglésies s’aixequen en solars cedits amablement per l’Ajuntament a l’Arquebisbat del molt conservador Agustín García-Gasco. Una desena de terrenys que han anat a parar a l’Església en canvi que aquesta cedesca les runes de l’Almoina, rere la Seu i la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, a l’Ajuntament, que hi ha construït un museu públic. L’espai museístic, en qualsevol cas, pot ser tancat esporàdicament per l’Església, segons que consta al protocol conjunt, sempre que vulguen fer-hi cap activitat religiosa.
Tractes de favor que inclouen, com si no, l’opacitat dels comptes de la visita del papa Benet XVI amb motiu del V Encontre Mundial de les Famílies. Ningú no sap, encara, quant va costar l’esdeveniment en qüestió… i, si hom ho sap, potser és el president Camps, que hauria de ser conscient de les partides que cadascuna de les seues conselleries, habitualment en l’apartat de “despeses diverses”, va destinar a l’acte. La visita papal no va durar ni 36 hores i tampoc no va respondre a les expectatives creades. Si els governs autonòmic i local havien previst més d’un milió de pelegrins, la xifra final s’acostà més als 200.000: només calia fer-hi un recompte de les cadires ocupades.
Una visita papal que, a més, sempre anirà acompanyada de la catàstrofe que va tenir lloc dies abans, quan van morir 43 persones en un accident de metro entre les estacions de Plaça d’Espanya i Jesús. Una tragèdia impensable en un país del primer món i que no va comportar l’assumpció de cap responsabilitat política.
