Aquest dijous, 14 de juny, es constitueixen les Corts valencianes. Serà la setena legislatura, i per tercera vegada consecutiva governarà el Partit Popular amb majoria absoluta. A més, en va governar una -del 1995 al 1999- gràcies a un pacte amb Unió Valenciana, mentre els socialistes han ostentat el poder en tres ocasions del 1983 al 1995, ininterrompudament, sota la presidència, ja llunyana en la memòria, de Joan Lerma, avui portaveu del PSOE al Senat i, encara, persona del tot influent a la federació socialista valenciana-.
La sotragada al camp de l'esquerra, però, ha estat ben forta, i per això tothom no deixa de mirar les properes eleccions estatals: els uns, per treure pit i oferir a Mariano Rajoy un matalàs de vots que, juntament amb els que puga recollir a Madrid, l'impulsen cap a la Moncloa; els altres, aspiren a consolar-se amb un millor resultat que esmorteisca els ànims decadents. Ben mirat, els comicis espanyols podrien celebrar-se a l'octubre, i convé tenir les màquines absolutament escalfades.
Per aquest motiu, els populars i els socialistes ja busquen un cap de cartell atractiu. Pels conservadors, i a diferència d'allò que va passar al 2004, és una evidència que no serà Eduardo Zaplana. Les tibantors entre els seus partidaris i els del president Francesc Camps han quedat soterrades, però això no evita que s'hagen oblidat episodis recents molt i molt tensos. Al carrer madrileny de Génova tenen clar que cal una altra cara al cartell valencià. A Alacant, on l'exministre és més fort -tot i que, després dels comicis del 27-M, aquesta força és relativa-, la candidatura l'encapçalarà, si no hi ha sorpreses d'última hora, qui sempre ho ha fet, a les últimes convocatòries estatals: el també murcià, però malgrat tot no massa amic de Zaplana, Federico Trillo. Un fixe de cada elecció al Parlament espanyol.
Tenint en compte tots aquests factors, cobra valor el nom d'Esteban González Pons, que a la legislatura valenciana passada va ocupar el càrrec de conseller d'Educació i Cultura, primer, el de portaveu, després, per acabar com a conseller de Territori i Habitatge, amb la finalitat de donar una imatge més agradable de l'urbanisme valencià. Un home amb experiència a Madrid -va ser, en la segona etapa del Govern Aznar, cap del grup popular al Senat- i de l'estricta confiança de Camps, amb qui comparteix trajectòria política des de la seua joventut, quan van compartir estudis universitaris de Dret. Una sintonia que de vegades ha grinyolat, perquè el propi Camps és conscient de la capacitat mediàtica de González Pons, una persona amb el titular fàcil sempre a la boca, i no ha dubtat a bandejar-lo, així que ho ha necessitat, amb la finalitat de desestabilitzar la seua projecció. Un bitllet a Madrid de González Pons significaria la total consolidació, encara més, del lideratge de Camps al PP i a la Generalitat. No hi ha cap conseller ni cap líder territorial popular de la talla de González Pons, a tot el País Valencià. Sense dubte, la composició del nou Consell donarà moltes pistes, en aquest sentit. La no-presència de Gonzalez Pons donaria a entendre que el seu futur, com el seu passat, és mesetari.
Per l'esquerra, o pel centre-esquerra, els dubtes no són menors. El PSPV-PSOE ha de recuperar terreny amb el PP, pequè els més de vint punts amb què els han avantatjat els conservadors el 27 de maig són una llosa pel partit d'àmbit estatal. Si es repeteix aquesta distància, com la que va haver a Madrid, Zapatero haurà de mobilitzar fort ferm el seu vot més dispers a Catalunya, el País Basc i Andalusia, una feina no tan senzilla. Per tant, és cabdal, pels socialistes, que al País Valencià la balança no estiga tan desequilibrada, i la solució podria ser que la vicepresidenta del Govern Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, valenciana de naixement tot i que ha desenvolupat la seua vida política a Madrid, posarà cara i ulls al cartell socialista de la circumscripció de València. Una possibilitat real, que serviria com a imant de vots susceptibles d'anar a raure a l'abstenció. De la Vega és la component del Govern espanyol més valorada a les enquestes, fins i tot per davant del mateix Zapatero.
No s'hauria de descartar, en qualsevol cas, que fóra Jordi Sevilla, qui liderés la llista. Habituat a encapçalar la candidatura de Castelló, la seua figura emergeix amb força dins del socialisme valencià. L'encara secretari general del PSPV, Joan Ignasi Pla, li ha retret que es postule, ni que siga dissimuladament, com a possible successor seu. Això dificulta que l'actual direcció faça pinya al voltant de Sevilla i, consegüentment, que siga l'escollit a València, que no a Castelló. Un factor més que apunta a De la Vega.
A Esquerra Unida, de la seua banda, el panorama no és massa més clarificat, ni de lluny. La repetició del Compromís amb el Bloc Nacionalista els aplanaria el camí cap al manteniment del seu diputat per València -només en tenen, a excepció d'aquest, dos per Madrid i els dos d'ICV per Barcelona-. Els dubtes, en aquest cas, són els magres resultats del Compromís. De la bossa de votants d'EUPV i del Bloc -dels 268.000 del 2003, s'han perdut uns 70.000, al 2007-, sembla que la majoria d'infidels han estat del costat d'Esquerra Unida. Si a això afegim que el votant tradicional del Bloc simpatitza força amb el PSOE en les cites estatals, podria ser que la reedició del Compromís tampoc no li servira per arribar a tenir representació al País Valencià. Una de les poques certeses és que Isaura Navarro, la batalladora diputada valenciana d'Esquerra Unida al Congrés, no repetirà a la propera legislatura. Coses d'aquest partit, inestable i impredictible.
