El País Valencià no són les Illes Balears. Més enllà d'aquesta afirmació insubstancial, hi ha exemples que demostren diferències evidents en el terreny polític. A les Illes, una única plataforma aixopluga totes les formacions de caire nacional. Per primera vegada a la història, és cert, però els uns i els altres, els d'ací i els d'allà, han estat capaços de fer pinya i presentar-se coalitzats amb vista als comicis del 9-M. Hi ha des d'una Unió Mallorquina que ve a ser la CIU illenca, fins una ERC que fa un discurs oposat en segons quins aspectes. A tots els uneix, en canvi, una idea clara: junts, tenen alguna possibilitat d'obtenir representació a Madrid, però per separat aquest somni seria una quimera absoluta. En cas que d'ací poc més de vint dies, quan s'òbriguen les urnes, Units per les Illes recullen un de cada deu vots emesos, 'una altra Nafarroa Bai' seurà al Congrés dels Diputats i tornarà a palesar que, en segons quines circumstàncies, l'única opció és aplegar forces.
Al País Valencià, l'anomenat “espai nacional” apareix dividit en tres candidatures diferents, a les taules electorals. D'una banda, el Bloc Nacionalista Valencià, la formació majoritària dins d'aquest espectre, va de la mà d'Iniciativa del Poble Valencià (IPV) i d'Els Verds - Esquerra Ecologista. D'una altra, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), tota sola. I, per últim, la coalició Per la República Valenciana, que inclou tres formacions amb un pes gairebé insignificant: Esquerra Nacionalista Valenciana, Sobirania Valenciana – Estat Valencià i República Valenciana – Partit Valencianista Europeu. Analitzem-les de prop, a continuació.
El Bloc ha aprofitat la malmesa situació d'Esquerra Unida (EUPV) i ha acordat llistes conjuntes amb IPV, formació constituïda per l'antic corrent Esquerra i País i amb el suport de la plataforma Projecte Obert, on s'inserten desencantats comunistes de volada com ara els ex-coordinadors generals Joan Ribó i Alfred Botella. IPV, que s'intitula ecosocialista i ja ha fet veure la seua “germandat” amb ICV, representa un 30% d'EUPV, un percentatge que ascendeix fins el 35-40% si hi sumem Projecte Obert i independents que encara -com la pràctica totalitat d'afiliats d'IPV- mantenen el carnet d'Esquerra Unida. En qualsevol cas, són temps de mudances, de trànsit, cap al que serà un camí en comú del nacionalisme i l'ecosocialisme. Al Bloc tenen clar que aquesta estratègia els permetrà superar EUPV en un termini curt. Potser al març encara recolliran més vots les candidatures d'Esquerra Unida, ni que siga pel grau de coneixença de la seua marca, però tot indica que EUPV perdrà l'única acta de diputat que ara conservava i quedarà no sols fora de les Corts espanyoles, sinó també en minoria al grup parlamentari de les valencianes -on Bloc i IPV sumen quatre diputats, per només tres d'EUPV, un fet que duu a pensar en una probable expulsió, un cop passades les eleccions- i, encara pitjor, amb un pes municipal molt afeblit. A Esquerra Unida ha fet molt de mal la desfeta a València i Alacant, ciutats on tenien regidors que ara han perdut, després de la contesa del maig proppassat.
Justament, la candidatura Bloc-Iniciativa-Verds és liderada per Isaura Navarro, que ha estat la darrera diputada d'EUPV a Madrid. Aquesta, Isaura Navarro, era la proposta que el coordinador general d'IU, Gaspar Llamazares, va fer a EUPV, però que la direcció valenciana va rebutjar i que al remat, al consell polític federal, va esdevenir derrotada. En saber-se el resultat, Navarro va afanyar-se a assegurar que concorreria als comicis sota el pacte Bloc-IPV.
Al 2004, Esquerra Unida va mantenir la seua acta de diputat per tan sols 2.300 vots. Un marge escàs que dificulta i molt que al 2008 el reediten, encara més tenint en compte que vora el 40% d'aquell partit avui s'hi presenta separadament, amb el Bloc. Igualment, però, és gairebé impossible que els nacionalistes i IPV recullen aquesta acta, perquè els 78.000 sufragis que fa quatre anys va sumar EUPV van distar molt dels poc més de 20.000 que va signar el Bloc, a la circumscripció de València, que és l'única on els partits minoritaris tenen alguna probabilitat d'èxit. Pel que respecta a ERPV, el seu sòl electoral és baix (15.000 paperetes a tot el País Valencià) i no resultarà difícil de millorar-lo. En aquest cas, però, allò que veritablement crida l'atenció és que Esquerra Republicana duga com a cognom, en aquesta ocasió, l'expressió “País Valencià, Sí”, tot just la traslació autòctona de Nafarroa Bai. Una marca, la de “País Valencià, Sí”, registrada per Joan Francesc Peris (coportaveu d'Els Verds del País Valencià) però que ERPV ha fet seua per lluir-la aquest 2008. Segurament, l'objectiu és que siga el primer pas d'un projecte més ambiciós, a l'estil balear i amb intenció de perdurar en el temps. Serà ell, el temps, qui dicte si és possible que tot aquest espai nacional camine unit. Ara fa dos anys, amb motiu de la reforma estatutària valenciana, el Bloc va negar-se a què ERC defensara les seues esmenes al Congrés dels Diputats, i va estimar-se més que ho fera el Bloc Nacionalista Gallec. La sintonia entre ERPV i Bloc és, de fa anys, nul·la. Mentre els primers parlen sense embuts de “Països Catalans”, els segons piquen l'ullet als sectors més moderats del PP i del PSPV-PSOE, a fi de crear un “tercer espai” capaç d'arribar a acords amb els uns i amb els altres, per bé que majoritàriament ho fan amb els socialistes.
En última instància, els electors poden votar Per la República Valenciana, l'enèssim intent de l'activista Víctor Baeta per tal de fer-se sentir al panorama polític valencià. Esquerra Nacionalista Valenciana va apostar al seu dia per accedir a l'Entesa, amb Esquerra Unida i Els Verds.
Al capdavall, doncs, un mapa massa fragmentat, sobretot atenent al fet que la representació en aquesta mena de comicis és la més cara de totes. En temps de crisi econòmica i de predomini bipartidista, els nacionalistes del País Valencià enfilen la via de l'atomització, tot just el camí més irregular per poder fer arribar una veu, una de sola, a la carrera de San Jerónimo. Coses de la política.
