El País Valencià s'ha convertit, definitivament, en el gran feu conservador de l'estat espanyol. En realitat, a Múrcia el percentatge de vot dels conservadors depassa el 60%, una fita encara inabastable pel PP valencià, però sense dubte té molt més valor el resultat valencià que no el murcià. El País Valencià és la quarta autonomia quant a població, i acull la tercera i quarta circumscripcions amb major pes demogràfic, València i Alacant.
El PP de Francesc Camps ha deixat en una simple baula de la història els excel·lents resultats que al seu dia va recollir Eduardo Zaplana. A la seua manera, sense gaire lucidesa i amb un discurs fonamentat en el triomfalisme i el victimisme, Camps ha convertit el seu partit en un component més de la societat valenciana. Molts no entendrien el país sense el partit. L'un i l'altre es fonen en un únic cos, el cos electorat indígena, alié a qualsevol tendència que puga predominar a l'estat. El País Valencià ja no vota en clau estatal, això és passat. Al País Valencià, un 79% de participació ja no implica un gran resultat de l'esquerra, això s'ha demostrat fals. No s'hi val cap tòpic, més enllà d'un de fefaent: a les nits electorals, els falcons de la dreta sempre posen els ulls sobre València per tal d'animar-se. Tenen garantit un índex de vot superior al 50%. Més d'una de cada dues persones que fa l'esforç de visitar les urnes, ho fa per mostrar el seu suport a la política dels populars. No falla.
En efecte, el PP valencià ha superat de nou el milió de vots. Ja ho ha aconseguit en onze ocasions, des que al 1995 van estrenar l'agradós sabor d'aquesta xifra màgica. Ara han deixat la tanca en qüestió en una espècie de tràmit, ja que la superen ara sí, ara també. Certament, ara la marca a batre és el milió i mig de paperetes. En aquest cas, i a falta del recompte del vot emigrant, s'hi han quedat a les portes: 1.411.052 sufragis han rebut les candidatures d'Esteban González Pons, Juan Costa i Federico Trillo. Al 2004, també van quedar-se a les portes, però del 1.250.000 vots. Ara, de colp i volta, el rècord a superar és el milió i mig. En tretze anys el PP ha passat d'al·lucinar amb un milió de vots a saber que no tindrà problemes per assolir-ne mig milió més. Com si no-res, vaja.
Els socialistes, l'únic partit a banda dels conservadors que envia diputats a Madrid, també han depassat el milió de vots. Ho han fet, en aquest cas, per tercera vegada, i les altres dues també va ser amb motiu de conteses estatals: la del 1982 i la del 2004. El drama, pel PSPV-PSOE, és que han captat molt d'aquell vot anomenat “útil”, procedent sobretot d'Esquerra Unida i del Bloc, i ni així han igualat la dada d'ara fa quatre anys. S'han quedat en 1.113.973, sempre a l'espera del recompte emigrant, que ben bé els podria aportar uns 9.000 vots més, però que difícilment els duran a tocar el resultat de 2004: 1.127.700 paperetes. Tenint en compte la davallada d'EUPV i Bloc, que ha estat extraordinària, és clar que els socialistes han cedit vot al PP respecte el 2004. El PP ha crescut de vora 170.000 vots, quan els votants tan sols han crescut en 90.000 persones. Si atenem que, evidentment, hi ha hagut nous votants que hauran optat pels socialistes, queda clar que la fuita d'antics electors del PSPV és un fet. No hi ha excuses possibles, perquè a més la regionalista Unió Valenciana ha tornat a quedar-se a casa, sense comparèixer a la cita estatal per manca de recursos i d'implantació.
Esquerra Unida, pel seu costat, ha perdut quatre de cada deu vots del 2004. En concret, s'ha deixat pel camí 49.596 paperetes, cosa que els ha deixat més que lluny del seu repte de repetir diputat per València. La catàstrofe d'IU a Madrid i el pobre resultat d'ICV venen a mitigar el dolor pels mals resultats, que s'han estès a tota l'organització. A àmbit estatal, IU ha perdut també un vot de cada quatre. El Bloc, que es presentava de bracet d'una escissió “ecosocialista” d'EUPV, Iniciativa del Poble Valencià, i també amb Els Verds – Esquerra Ecologista, no ha estat capaç de salvar el resultat de 2004 ni a costa de l'ensorrament d'Esquerra Unida: aquests han perdut gairebé un de cada tres vots, i això que presentaven, com a cap de llista per València, la que fins ara havia estat diputada d'EUPV al Congrés, Isaura Navarro. El projecte en comú dels nacionalistes i l'esquerra autodenominada “possibilista” ha estat un fracàs. El seu resultat a les estatals remet a les fluixes xifres del 1982 i del 1996, quan el PSOE també va fer un clam absolut pel “vot útil”.
Al remat, doncs, pocs canvis al País Valencia, fora de l'exclusió d'Esquerra Unida. El PP envia 19 diputats a Madrid, i el PSOE, 14. Al 2000, els primers ja van enviar-ne els mateixos, i els segons, una dotzena. Eren temps en què encara hi havia una tercera veu valenciana a la cambra baixa. Ara és el torn dels compromisos adquirits amb la ciutadania. La vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, s'ha fet un fart de prometre inversions a tort i a dret, la més llampant de les quals ha estat unir el País Valencià amb Escandinàvia, a través d'un ferrocarril de mercaderies. Al seu torn, el cap de llista per València dels populars, Esteban González Pons, de segur que desenvoluparà un paper destacat al si del grup parlamentari del PP. És un lúcid orador, encara jove, amb experiència com a portaveu conservador al Senat i a les Corts valencianes, i ha estat escollit per la seua formació com a interlocutor en les debats a set que va emetre TVE durant la proppassada campanya electoral. A més, el PP ha de cedir quotes de responsabilitats ben visibles a la seua filial valenciana, donat l'espectacular resultat obtingut i el mirall que volen fer-ne, de la gestió al País Valencià. Més fosc és el futur de Zaplana, que, com ja vam avisar setmanes enrere, podria estar més a prop que mai del seu retorn a l'empresa privada. Algú se l'imagina de diputat ras al Congrés?
