La pregunta és, com més va, més present: Catalunya coneix el País Valencià actual? Darrerament, tot d’articles a diversos diaris del Principat, especialment a La Vanguardia, han col·locat els seus focus sobre un País Valencià que, en realitat, no acaben de conèixer ni els mateixos partits progressistes que en són oriünds. Certament, el País Valencià travessa un moment important, de mudances: ben bé no sap cap a on va, però hi va.
De fet, bona part del que alguns gosen anomenar ‘el miracle valencià' es fonamenta sobre dos pilars que -ai, ai, ai- comencen a mostrar seriosos símptomes d'esgotament. Tant el turisme com la construcció observen núvols, al seu futur més immediat, i només caldria que el fenomen de la deslocalització afectara la factoria Ford -motor de tantes i tantes empreses valencianes que actuen com a subministradores-. Les indústries tradicionals -calcer, joguina, tèxtil i fins i tot el moble- ja fa anys que no rutllen, i encara més dramàtica és la situació de l'agricultura. Tot ho oculta, però, un seguit de grans esdeveniments que comporten, intencionadament, un major reconeixement intern i extern, una més significativa presència de turistes... I, si vénen, serà per alguna cosa.

València és al mapa, diuen.

En efecte, la Copa de L'Amèrica ha estat exitosa des del punt de vista organitzatiu i econòmic. Si bé les dades dels hotelers no són tan alegres com la sensació que miren de transmetre les principals institucions valencianes, el ben cert és que la inversió que s'hi ha dedicat -en bona part aportada per l'executiu estatal, donada l'anorèxia dels comptes públics valencians- ha estat rendible, ni que siga en termes d'imatge. Una competició que ben pocs coneixien, que l'alcaldessa Barberà no devia ni saber què era quan el cap del port nàutic de València li va suggerir d'acollir-la, s'ha conclòs amb la sensació que la vela ha marcat un abans i un després, en la vida de la ciutat i del país. Primer, va pujar l'autoestima d'un poble tendent al victimisme -ni Olimpíades, ni Expos, ni capitalitats culturals, ni tan sols l'AVE-, ja que la competició esportiva més antiga del món va recaure al cap i casal després d'una dura competència amb d'altres ciutats europees, entre les quals Barcelona i Palma. Ben pocs sabien què diantres seria allò de la Copa de L'Amèrica, però tothom va aplaudir, d'allò més, la designació de València com a seu de la 32a. edició. Amb idèntic orgull s'ha rebut la notícia que, malgrat els intents d'uns altres països per acollir la cita del 2009, serà de nou la ciutat governada per Barberà qui l'organitze.

Una crescuda d'adrenalina, la dels ciutadans habitualment emprenyats amb el poc renom de la ciutat i de ‘la comunidad', que no han sabut captar -o, pitjor encara, no han volgut captar- els partits d'esquerra. La crítica a la despesa en grans esdeveniments, quan hi ha necessitats bàsiques no cobertes, ha estat descodificada, per bona part dels votants, com un episodi més del greuge comparatiu dels valencians respecte la resta de l'Estat. És això, ser una societat conservadora? És això, ser un poble de dretes? Alguns ja han conclòs que no, sinó que més aviat es tracta d'un desig, mai no dissimulat, d'esdevenir el centre dels ulls del món. Un esperit festiu, faller, que no perd un sol minut en comptabilitzar-ne els inconvenients de la farra: si hi ha monuments de cartró que costen fins un milió d'euros i els cremem al cap de quatre dies, per què no pagar allò que calga per una competició que aporta fama -la benvolguda fama- i també determinades inversions en infraestructuras. Impossible, negar-s'hi.

L'oposició al PP ha caigut en el parany de la crítica sistemàtica a les obres faraòniques dels conservadors, al País Valencià. No tant els socialistes, que sobretot han pagat el peatge electoral de no saber vendre les inversions del Govern de l'Estat -tot i que, segons diuen, són més sucoses ara que no en temps d'Aznar a la Moncloa-, com, principalment, Esquerra Unida i Bloc. Tots dos, a la coalició preelectoral Compromís pel País Valencià, s'han fet un fart de posar l'èmfasi en la inoportunitat de la cita velística, tot recordant els vergonyosos números que presenten les arques públiques. No debades, els valencians és l'autonomia més endeutada de tot l'Estat, i amb diferència: més de l'11,5%, en relació al PIB, quan la mitjana estatal voreja el 6%. Catalunya, la segona en aquest rànquing, se situa en segona posició, amb el 9%.

Una societat meninfotista, en certa manera, que no es mobilitza per demanar un tracte financer més just al seu Estatut -com el que han aconseguit les Illes o Andalusia, per exemple- i que no dóna importància, si és que hom ho escolta, a l'extravagant recurs que el Govern Camps va presentar davant el Tribunal Constitucional contra la carta magna andalusa, per la referència a les inversions segons la població, i que l'alt tribunal va reduir a aquest sonor adjectiu: extravagant.

Una societat que no sent la necessitat de demanar al seu president que active la clàusula que ell va batejar, a fi de ser els primers a renovar l'Estatut propi. Els empresaris autòctons, de fet, han trigat molt a exigir més i millors infraestructures, una potenciació de l'arc mediterrrani amb Catalunya i l'Estat francès. Han hagut de veure com la Unió Europea arraconava els interessos valencians fins, com a mínim, el 2025, perquè els homes dels diners posaren el crit al cel i perquè, també, els populars valencians demanen ara una millora de les connexions amb el Principat. Ara, si és per parlar de vies i de carreteres, el Govern valencià es reuniria, de bon grat, amb el català, i al més alt nivell, si cal.

El blaverisme, l'anticatalanisme, ha davallat i molt, als últims anys. La imatge que se n'exporta, però és una altra de ben oposada. El PP valencià mateix ja no qüestiona la unitat de la llengua catalana, tret d'unes poques i pintoresques excepcions, sinó que en discuteix el nom i l'autoritat normativa. Res més, i nogensmenys, comparat amb el posicionament de fa quinze anys.

Des de Catalunya, però, la imatge d'un País Valencià fatxa i anticatalà triomfa. A l'inrevés, les més importants manifestacions dels últims temps han estat per defensar la recepció de TV3, i un partit nacionalista, el Bloc, és, de llarg, la tercera força política en nombre de regidors. Lluny, molt lluny, queden els temps en què era un partit regionalista i secessionista, Unió Valenciana, qui tenia la clau de molts consistoris.

Des de Catalunya, però, sempre ha primat la ‘no ingerència' en els afers valencians. Potser si simplement tendiren la mà, els governants del sud els la donarien.