José Luis Rodríguez Zapatero parla meravelles de Leire Pajín Iraola des que van començar a coincidir, a l'abril del 2000, al Congrés dels Diputats. Ella aterrava a la cambra baixa amb el rècord de ser la diputada més jove de la també adolescent democràcia espanyola. En concret, només tenia 23 anys. Havia estat escollida per la circumscripció d'Alacant, i Zapatero s'hi va fixar de seguida. Ell preparava l'assalt a la secretaria general del PSOE, buscava saba nova, gent amb empenta, amb ganes de treballar, i millor encara si, com Leire Pajín, tenien una idea política republicana i clarament tendent a l'esquerra, ni que fóra en les formes. Per acabar-ho d'adobar, el pare de Pajín era Chema, José María Pajín, lleonès de naixement involucrat de feia anys als estira-i-arronses de l'agrupació socialista de Benidorm, on vivia des que la família s'hi havia traslladat, procedent del País Basc.
Pajín i Zapatero van connectar de seguida. No era per menys. Tots dos compartien ideals, la il•lusió per descavalcar la “vella guàrdia” socialista i una meta: la Moncloa. Coincidien que hi havia una majoria de progrés a l'estat, i que tan sols calia activar-la, encoratjar-la... i els va acompanyar la sort. Primer, van arribar a l'executiva federal del PSOE gràcies als vots del PSC i del guerrisme, aliats contra José Bono -a qui van derrotar per només nou vots-, i més endavant van topar amb l'Aznar més dur, aquell de la guerra de l'Iraq i de la boda a l'Escorial. El resultat fou immediat i eloqüent: l'abril del 2004, 3 anys i 9 mesos després d'accedir a la direcció socialista, en la primera contesa de caire estatal en què competia Zapatero, aquest va fer-se amb la presidència del govern, tot situant Leire Pajín a la secretaria d'estat de Cooperació, un càrrec dependent del Ministeri d'Afers Exteriors.
La feina de Pajín aquests darrers quatre anys ha estat intensa. Ha viatjat molt, però alhora no ha deixat de fer-se present a la política estatal. Ha acudit a debats televisats, ha estat bulliciosa a l'hora de defensar els posicionaments en què creu de fa anys i, en definitiva, no ha deixat de pensar que el seu futur passava més a prop de Madrid i de València que no de l'Àfrica subsahariana.
En efecte, Zapatero va pensar en ella com a possible ministra -no oblidem que la titular d'Igualtat, Bibiana Aído, és tan jove com ella i bastant més desconeguda pel gran públic fins que va ser nomenada ministre- Però, al ramat, la tasca que el lleonès li tenia reservada era de força més anomenada. No debades, ser la secretària d'organització del PSOE implica dur les regnes d'un partit amb 11 milions i mig de vots. Poca broma, als seus 31 anys. Serà, des d'ara, la José Blanco del PSOE, el càrrec que al seu dia va ocupar un altre valencià il•lustre, Ciprià Ciscar.
El nomenament de Pajín a la cúpula socialista, en qualsevol cas, cal entendre'l amb una visió més ampla. La situació del PSPV és ben pobra, arraconat de les principals institucions valencianes i amb un distanciament de la societat important. D'aquesta manera, llançar Pajín a l'escenari de la política amb majúscules implica dues coses: d'una banda, fer veure que el degradat socialisme valencià -tot i ser nascuda a Sant Sebastià, Leire Pajín se sent benidormera, on resideix de fa molts anys i on va iniciar la seua carrera política a la Universitat d'Alacant, on estudià Sociologia i on va destacar al sindicat estudiantil d'orientació socialista Campus Jove-, pot produir polítics amb carisma que facen pensar en un futur sense el PP a la Generalitat; de l'altra, el fet que Pajín tindrà molt a dir en la successió de Joan Ignasi Pla.
En aquest sentit, qui més llest ha estat fins ara és Jorge Alarte, l'alcalde d'Alaquàs. Va veure de fa temps el paper destacat que jugaria Pajín al futur del PSPV, tot i que ella mai no s'havia pronunciat en les disputes internes que arrosega la formació. Alarte ha fet mans i mànigues per ser percebut com l'aposta de Pajín, tot i que ella mai no ha estat tan explícita al respecte. Alarte, a més, va esforçar-se a fer veure que era Pajín qui havia de ser la portaveu de la delegació al congrés federal celebrat el passat cap de setmana, per comptes de Joan Lerma.
Els altres dos precandidats, Joaquim Puig i Francesc Romeu, han estat menys audaços, no han buscat la foto amb Pajín. Malgrat tot, Romeu, president de la fundació Jaime Vera -que des d'ara dependrà de Pajín- s'ha afanyat a dir que és amic de Pajín de molt temps enrere, i que no en presumeix.
Una quarta aspirant, que podria tenir més a dir que no sembla, és Ana Noguera. No ha dit obertament que optarà a succeir Pla, però tothom ho dóna per fet. La seves possibilitats augmenten perquè el poder femení guanya terreny, i a quina velocitat, al si del PSOE. I Noguera, tampoc no cal oblidar-ho, prové del corrent Esquerra Socialista, un sector molt ben vist per una Pajín molt i molt compromesa amb lluites com la del poble sahrauí, per exemple.
