La cursa successòria al PSPV-PSOE amenaça de fer miques els processos més atomitzats de la història del socialisme valencià. Fet i fet sembla, més que no un compte enrere, un compte endavant. Ja són tres, les persones favorables a esdevenir precandidates a la secretaria general, i encara queden mesos perquè arribe la cita en qüestió. En efecte, el congrés dels socialistes valencians no serà fins passat el federal, que tothom situa al mes de juliol. Si els terminis s'ajustaren molt, podria ser que el conclave valencià se celebrara cap a finals d'aquest mes, però a la seu de Blanqueries són ben escèptics al respecte, ja que Ferraz és conscient de la mala situació de la federació valenciana, però no en vol fer proselitisme. Avançar massa el congrés del PSPV transmetria una sensació d'urgència que ara com ara Zapatero i Blanco volen que patrimonialitzen, en exclusiva, el PP, el PNB i ERC i, si pot ser, també CiU. Com que el pes dels valencians és important quant a afiliats però no quant a rellevància, tampoc no és previsible que el PSOE opte per col·locar la seua cimera abans que la dels conservadors, a fi de deixar dies lliures per celebrar els congressos de les diferents federacions. Per tant, el panorama més plausible situa el congrés federal a mitjans de juliol, i el valencià, al setembre o fins i tot a l'octubre, tot coincidint, pràcticament, amb la diada del País Valencià. Qui succeirà Pla? A hores d'ara en són tres, els aspirants: d'un costat, l'alcalde d'Alaquàs, Jorge Alarte; de l'altre, el de Morella, Joaquim Puig, i en última instància hi ha Francesc Romeu, president de la fundació Jaime Vera, situada clarament del costat socialista. A tots tres podrien sumar-se, properament, nous noms, i en aquest sentit convé no descartar Ana Noguera, que al seu dia va optar a l'alcaldia de València i que ja ha eixit del corrent Esquerra Socialista. Això, i el seu intens treball a les Corts valencianes, podrien fer que liderara una candidatura amb el suport de molts dels membres de l'executiva del dimissionari Joan Ignasi Pla. Ells i elles, els excompanys i excompanyes de Pla, saben que ho tindran magre per situar-se a l'òrbita del poder del PSPV si no es presenten de la mà. Separadament, gairebé no compten, no tenen cap pes.

Compte també, i de quina manera, als moviments que puga fer Joan Lerma. Actualment presideix la gestora que marca el rumb del PSPV, i sense dubte que la seua opinió, la seua veterana opinió, gaudeix de la simpatia i de l'adhesió de no pocs aspirants a delegat al congrés. Lerma ja ha situat al Congrés, i ha fet venir d'eurodiputat, el jove Joan Calabuig. Un home que, com Pla, va treballar de bracet de Lerma a la seua època de president valencià, i que de fet tothom s'ensuma que no ha tornat a l'estat perquè sí. Les seues aspiracions passarien per ser l'home de Lerma en el present i el futur. El temps dirà.

En qualsevol cas, qui vulga optar definitivament a la secretaria general del PSPV-PSOE haurà de reunir un mínim del 25% dels avals dels delegats. Com que aquests només poden avalar un sol candidat, això implica que hi haurà un màxim de tres aspirants a dirigir el partit. D'ací que molts raonen l'abundància de precandidats en el seu interès per figurar en la propera executiva, per bé que alguns, com és el cas d'Alarte, ja han dit que, si guanyen, volen tenir mans lliures per tal de configurar un equip a la seua mida, sense condicionants ni llistes “contaminades” per uns altres aspirants. Un objectiu ambiciós, sense dubte, que només podia venir d'algú com ell, entestat de fa temps a ser secretari general del PSPV, tot i la seua joventut (35 anys). Alarte, per cert, diu que cal superar els dogmes i els personalismes que al seu parer llastren al PSPV, i alhora marca distàncies equidistants amb PP i Esquerra Unida, a dreta i esquerra, i indica que la sensació que el PSOE pactarà amb els nacionalistes del Bloc per arribar al poder fa mal als socialistes.

Del seu costat, Puig demana un discurs “més nacionalista”, capaç de criticar el PSOE quan s'escaiga i que seduesca electors del Bloc i d'Esquerra Unida. Un posicionament del tot oposat al d'Alarte, que al remat tampoc no esquivaria acords amb aquestes dues forces, si d'això depèn ser president de la Generalitat Valenciana. Per últim, Romeu és un antic aliat de Ciprià Ciscar, una altra personalitat que genera forts rebuigs al si del PSPV. Tants, de fet, que Romeu se'n vol desempallegar d'aquesta etiqueta, i demana que siguen militants de signe divers, els que li conviden a donar el pas. Romeu podria tenir l'aval de Blanco, de qui es bon amic.

 Qui ja ha anunciat que no es presenta al càrrec és Jordi Sevilla. L'exministre ha vist que és impossible alterar el funcionament d'un partit que es troba ancorat en el passat, sempre sotmès a les disputes familiars que s'arrosseguen de fa anys, absolutament incapaç de connectar amb la ciutadania. És aquest, de fet, el gran repte a què s'enfronten tots els precandidats.