Mariano Rajoy i Francesc Camps guarden un secret absolut sobre la composició de les llistes al Congrés dels Diputats amb vista a la propera legislatura. El PP s'ha proposat no fer pública cap decisió fins que siga matemàticament impossible, per qüestions de calendari, ajornar ni un dia més els noms dels escollits. Una mena de silenci monacal, gairebé de conclave cardinalici, que dóna a entendre que els conservadors temen, i molt, una revolta d'afectats. Pensen que ajustant al màxim la llista de nominats, quan el rum-rum de les eleccions ja siga insistent, els descontents no gosaran criticar els caps visibles.
Hi ha molts que somien repetir o estrenar-se a la cambra baixa espanyola, i d'altres, molts menys, que no volen anar-hi de cap manera. Dins del seu grup, hi ha de reacis per motius oposats: Rita Barberà es nega a encapçalar la llista per València -i, consegüentment, competir amb la vicepresidenta de Zapatero, María Teresa Fernández de la Vega, i aplanar el camí de l'alcalde Ruiz-Gallardón a la llista de Madrid-, tot adduint que hauria d'estar-se tres dies a la capital de l'estat cada setmana i que això li evitaria de centrar-se en el cap i casal (Barberà, que d'ací no-res complirà 60 anys, s'estima més la tranquil·litat que té amb un 57% de vots a la ciutat). Gerardo Camps, que podria ser destinat al número 1 per Alacant, no vol retornar a Madrid -on ja va ser secretari d'estat amb Aznar- i prefereix continuar com a vicepresident econòmic del Consell, un lloc que va mantenir pels pèls després del maig, després de moltes súpliques i en part gràcies, precisament, a haver liderat la llista autonòmica per Alacant.

El president valencià vol aprofitar l'avinentesa per introduir canvis al seu equip de govern. Amb perspectiva, ja va descavalcar de l'executiu el conseller Esteban González Pons, molt més lúcid que no ell parlamentàriament. Gerardo Camps, al seu torn, ha perdut molts punts en l'escala del seu homònim. Aquest trident, que va iniciar el camí polític de la mà a les Noves Generacions del PP, avui sembla més desunit que mai. I tot, per l'eterna desconfiança de Francesc Camps, fins i tot pel que fa al seu nucli més proper. El president no vol que ningú no li faça ombra, i en aquest sentit ja pot anar prenent nota un que ha pujat molts graons als últims dos anys, el vicepresident primer, Vicente Rambla.

Per València tenen garantits llocs d'eixida tres persones: Ignacio Gil-Lázaro, representant de l'ala més dura del PP autòcton, en aquesta legislatura vicepresident de la mesa de les Corts espanyoles; l'exmembre d'Unió Valenciana José María Chiquillo, que ha estat senador des del 2004-; l'exministre José María Michavila, d'arrels valencianes i germà de la persona de més confiança de Camps, la cap de gabinet i ara també diputada autonòmica Ana, José María mantindrà el càrrec tot i haver estat de les senyories més poc treballadores als darrers quatre anys; i també té acta segura González Pons, a més ben possiblement com a líder de la candidatura, si Barberà no accepta encapçarlar-la.Tenint en compte que cal respectar la llei d'igualtat, que per tant el 40% dels candidats han de se dones, i que els llocs garantits en són vuit -tret de catàstrofe popular-, tres dels quatre llocs restants podrien ser per fèmines. Sense l'alcaldessa, alguna de les seues regidores podria fer les maletes, i d'aquesta manera també s'introduïrien canvis al govern local.

A Castelló, la paraula la tindrà un Carlos Fabra que acaba de ser novament agraciat amb la loteria. En aquest cas, dos milions d'euros producte dels deu dècims que assegura haver comprat a l'administració de la capital de la Plana que va vendre la totalitat de la grossa del Xiquet. De tota manera, la mà dreta de Rajoy i futur ministre d'Economia o fins i tot vicepresident si el gallec fa cap a la Moncloa, Juan Costa, podria ser el número 1. Si no lidera aquesta llista, serà perquè encara es reforçarà més la seua imatge a la candidatura madrilenya, potser com a número 3. Costa, ministre de Turisme amb Aznar, és germà del portaveu popular a les Corts valencianes i secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, a més de bon amic, excel·lent amic, del fins fa poc president del Fons Monetari Intenacional, Rodrigo Rato.

Pel que respecta a Alacant, Federico Trillo sembla que no repetirà com a cap de llista -va ser-ho al 2000 i al 2004- i que encapçalarà per Múrcia, on els socialistes han situat com a cap de cartell el ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo, a fi de fer-se amb el nou diputat que aquesta circumscripció guanya per qüestions demogràfiques. Vicente Martínez Pujalte, igualment murcià i escollit per València, també emigraria al sud. A Múrica, el PP aspira, i té coll avall, obtenir 7 actes de diputat, i deixar els socialistes amb les 3 d'ara fa quatre anys. Que Trillo lo lidere, però, no equival a què Eduardo Zaplana -la gran incògnita del “sorteig” de llistes populars- torne a la seua terra promesa. De fet, Camps el vol com més lluny millor, i el cartaginer podria ser el número 4 o 5 per Madrid, o bé liderar a Ciudad Real, Guadalajara, Sòria, Segòvia...

La “neteja” de zaplanistes serà intensa, però no se sap si total. Susana Camarero, donada l'absència de cares femenines a la llista de València, podria repetir-hi, i igual podria passar amb una altra bona amiga de Zaplana, Macarena Montesinos.

La resposta, a partir del dia 17. La sorpresa, que Zaplana encapçalara València o Alacant, ja que en cap cas no ho faria per Castelló. Seria una concessió humiliant de Camps, que d'alguna manera li perdonaria la vida, a qui un bon dia va nomenar-lo successor. Zaplana, ben mirat, quedaria tan sorprés que tindria clar, per sempre més, que no pinta gaire res al PP autòcton. Fins i tot amb la possibilitat de tallar-li el coll, Camps s'hauria permès el luxe de deixar-lo viure. I aquest, evocant la batalla de galls que han viscut durant vora quatre anys, seria un luxe excessiu.

Rajoy i Camps decidiran.