Definitivament, el Govern valencià va per lliure. Aprofitant el desgavell en què està immergit el Partit Popular, l'executiu de Francesc Camps fa via. En una sola setmana ha avisat que dóna suport al transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona i la seua rodalia -alhora que, això sí, en demana també pel País Valencià, Múrcia i Almeria-; que imposarà el contracte als immigrants que proposava Mariano Rajoy -al qual se n'ha oposat, ves per on, Esperanza Aguirre-, i, per acabar-ho d'adobar, va de bracet de Catalunya en la demanda d'un millor finançament. Tres gestos, en un període ben curt de temps, que indiquen llibertat total de moviment. És la llibertat, en definitiva, de ser conscient que hom controla el futur del partit, que quan vulga pot plantar cara al líder estatal, i que té al darrere una solidíssima majoria absoluta al País Valencià, amb més del 53% dels vots. Camps té del seu costat els barons gallec -Alberto Núñez Feijoó-, murcià -Ramón Luis Valcárcel- i andalús -Javier Arenas-, tres peces claus a l'hora d'aspirar a la presidència del partit. Les quatre federacions esmentades, fent pinya, tenen a les seues mans el futur del PP, i ho saben. Camps, potser per això, fa i desfa sense miraments.

 La nova amabilitat amb Catalunya prové d'un interès purament crematístic. No pot negar al veí del nord allò que ell no s'està de demanar de fa anys -l'aigua de l'Ebre-, més encara quan el fet de posar negre sobre blanc “el diferent tracte” de l'estat envers catalans i valencians li aporta vots, molts vots. Vol el doble d'aigua per Catalunya, però també que els valencians reben allò que preveïa el Pla Hidrològic aprovat en temps de José María Aznar. Pel que fa al finançament autonòmic, el PP valencià té clar que cal un model que prime la població. La cantarella de Camps i els seus és constant, de fa mesos: “som cinc milions”, no s'estan de dir per destacar que, ben al contrari, la quantitat que es rep només cobreix quatre milions. Un tracte inversor discriminatori, diuen, que relacionen directament amb la immigració: el govern de l'estat espanyol envia contingents d'estrangers en massa que després no comptabilitzen en els pressupostos.

Anar de la mà de Catalunya en el tema financer, però, contradiu el discurs dels populars valencians dels darrers anys. Fet i fet, el Consell s'ha fet un fart de criticar que l'Estatut català recollira aspectes relatius al finançament, ni que aquests criteris foren també beneficiosos pels valencians. El mateix conseller d'Economia i vicepresident segon, Gerardo Camps, va posar l'accent en els efectes positius que tindria, pels comptes valencians, l'aplicació a l'Estatut propi de les mesures fiscals previstes a l'Estatut català. Malgrat tot, ni l'anomenada “clàusula Camps” ha servit per incloure-hi cap referència al respecte.

 En la croada amb els catalans -i els illencs- per un millor tracte financer, el PP valencià toparà amb companys de partit com ara els castellanolleonesos, els castellnomanxecs o els riojans, però no els importa. Ara com ara, la més gran preocupació dels conservadors valencians és posar remei als molt deficitaris números rojos que s'acumulen -i s'incrementen sense aturador- des de l'època d'Eduardo Zaplana com a president. Cada valencià deu 2.000 euros, quan la mitjana estatal no arriba als 1.000, i el deute en relació amb el PIB autòcton arriba a l'11,3%, molt per damunt del 5,5% de l'estat. Tan crítica és la situació, de fet, que les universitats valencianes avisen que el fantasma de la fallida tècnica, de la suspensió de pagaments, està a tocar. Aquest mateix estiu, el deute de vora 1.000 milions d'euros que manté el gabinet de Camps amb les universitats podria materialitzar-se, per tant, en la impossibilitat d'aquestes per abonar tots els sous dels seus ocupats. Un estat caòtic que també travessen sectors com l'educació o la sanitat, o també la televisió pública i megaprojectes com ara la Ciutat de les Arts i les Ciències. Els successius crèdits que ha signat la Generalitat Valenciana impliquen uns interessos altíssims, gairebé insuportables per les arques públiques si no es retoca el model actual de finançament.

En aquest sentit, doncs, Camps ha decidit volar tot sol i desempallegar-se dels atavismes que fins ara el retenien com a baró territorial del PP. Ara se sent alguna cosa més que no un simple baró, i no té por a demanar un finançament “a la catalana”. Les trobades entre empresaris de l'un i altre costat del Sénia indiquen aquest nou tacticisme.L'empresariat valencià és ben maleable als interessos del PP local, fins al punt de no donar-hi cap passa sense tenir la certesa que el Consell no s'ho prendrà malament.

Si la interinitat de Rajoy continua rampant, Camps trobarà terreny abonat per continuar amb aquesta insurgència contra el discurs oficial que fins ara marcava el madrileny carrer de Génova: tots a una, com Fuenteovejuna, sense dir això ací i allò altre més enllà. El discurs monolític del PP pot passar història, si Rajoy continua en aquesta estabilitat precària. “La pela és la pela”, diria Camps.