La moció de censura presentada pels socialistes a les Corts valencianes ha estat rebutjada per la majoria absoluta del Partit Popular –47 escons de 89– i, sobretot, ha rebut la indiferència més absoluta per part del Govern valencià. Cap dels seus membres va intervenir al debat en qüestió, i el president Camps únicament va assistir a dues de les vuit hores del debat, votació inclosa. “He rejovenit tres anys”, va dir ja fora de l’hemicicle, una vegada finiquitada la moció. Malgrat tot, però, és evident que el PP ha encarat aquest debat –únic a la història parlamentària valenciana– amb unes dosis de nerviosisme importants. El fet que s’encadenara la moció amb el debat de política general, en el qual el president sí que va detenir-se, demostra inquietud. No debades, l’efecte que puga tenir la presència del PSOE al Govern espanyol, a més del possible pacte entre diverses forces progressistes, nacionalistes i ecologistes, preocupa i molt els populars. Només que baixen tres punts i mig sobre els resultats del 2003, perdran la majoria aclaparadora que ara els permet, per exemple, no respondre l’oposició. El debat en sí va oferir un candidat a president, Joan Ignasi Pla, que va presentar un ample programa alternatiu de govern, posant l’accent en els aspectes socials i en la defensa de la pluralitat, ja fóra amb el nomenament del director de Ràdio Televisió Valenciana per dos terços de les Corts, ja fóra amb la garantia que un membre de l’oposició presidirà les futures comissions d’investigació, i no com va passar amb l’accident del metro, que el corró conservador va evitar una investigació a fons, vetant experts proposats pel PSPV-PSOE i Esquerra Unida.
De l’altre costat, el portaveu popular, Serafín Castellano, va incidir en la inutilitat de la proposta socialista, va alertar sobre els riscos que pel País Valencià tindria un pacte multipartit després de les eleccions del 27 de maig, i va justificar la presentació de la moció censura per culpa de la feblesa interna de Pla, a qui, a parer de Castellano, els companys de partit han forçat a seguir aquesta tàctica. Ara, segons s’ha fet un fart de repetir el PP, caldria que el secretari general socialista abdicara del càrrec en favor d’un altre candidat. Al seu torn, Joan Ribó, síndic de la coalició Esquerra Unida, va compartir l’arrel de la censura –la corrupció, el desgavell urbanístic, la deixadesa de la política social, els números rojos i la divisió del PP–, però no les solucions que proposen els socialistes. L’abstenció d’EUPV va fonamentar-se, sobretot, en la negativa socialista d’aplicar una moratòria urbanística. Aquesta abstenció, precisament, desmuntava bona part de la teoria “ conspirativa” dels populars, que prèviament havien alertat de la connivència d’interessos de comunistes i socialistes. En qualsevol cas, tant Ribó com Pla no van amagar un desig de cooperació futura.
Al remat, doncs, allò previst: el PP continua al Govern, almenys fins a la primavera, però el PSPV-PSOE ha aconseguit una quota de pantalla inaudita, que li ha permès, tot i les malifetes dels populars, de presentar-se com a alternativa, a més de denunciar la situació “caòtica” que, segons diuen, pateix la Generalitat Valenciana. A les files socialistes, però, no manca l’autocrítica. Des que van anuncar que presentarien la moció de censura –a finals d’agost– fins que efectivament van segellar-la al registre de les Corts valencianes –la setmana passada–, van transcórrer més de vint dies, temps suficient perquè el PP teixira una tàctica que aturara el possible efecte de la iniciativa. La retirada de competències urbanístiques a Catral (municipi del Baix Segura governat pels socialistes, quan al voltant seu hi ha casos d’igual o superior rellevància, tot i que en mans del PP), una mesura feta efectiva el dia abans del debat, o la inactivitat que el PP ha propiciat a les Corts a l’espera de la moció (argumentant que no es podia fer el debat de política general abans que la censura, ja que potser no faria falta, en cas que la moció prosperara), han estat algunes de les estratagemes amb què els populars han mirat de reduir-ne les conseqüències de la iniciativa socialista. Per si no ho tenien clar, ara els socialistes ja saben amb qui estan jugant la partida.