El proper 24 d’agost, diumenge, València acollirà un gran premi urbà de Fórmula 1. Serà la darrera i més gran exhibició de la ciutat al món, una ocasió única –que tindrà continuïtat, almenys, durant els propers set anys– per vendre la seua imatge. Una imatge que ha guanyat força, i de quina manera, als últims anys. A ulls de tothom, inclosos els molts catalans que la visiten sobretot per aquestes dates, València està de moda. “Que n’està de maca, València!”, diu la gent, i és en aquest moment que la dita sobre la falsedat de les aparences cobra més volada que mai. Rere l’aparador, rere la imatge immaculada que els governants locals i autonòmics volen transmetre, hi ha una ciutat ben diferent, amb carències importants en aspectes bàsics i que, a més, menysté el seu ric passat. O, encara pitjor, l’oblida.
València, la segona ciutat catalanoparlant més important, compta 800.000 habitants. Pocs més, molts pocs més, dels que tenia ara fa dues dècades. La seua població no creix, només ho fa la seua bona fama, i el ben cert és que els preus dels habitatges (que s’han multiplicat des dels vuitanta) no són, ni de lluny, dels més cars de l’estat, sinó que se situen a la mitjana. A un jove valencià li resulta més fàcil viure-hi per sempre més que no a un coetani de Sant Sebastià, Barcelona o Saragossa. La fuita de les noves parelles, però, és notable. És així com creixen tant municipis dels voltants com ara Torrent, Paiporta, Manises o Catarroja, per posar alguns exemples. Busquen més qualitat de vida, tenir-hi a prop un poliesportiu, un centre de salut o una escoleta i respirar aire sa, uns objectius difícils de fer realitat al cap i casal.
Que els ho pregunten als veïns del barri de Natzaret, un dels més depauperats de la ciutat. Propers a la mar i, consegüentment, amb l’important port de València al costat seu, els residents d’aquest barri fa anys que han de suportar elevats nivells de contaminació ambiental, males olors incloses. Unes inconveniències que no hauran de patir els assistents al gran premi urbà del 24 d’agost, que s’hi trobaran com a Mónaco: l’Ajuntament ha anunciat que durant una setmana abans llançarà aire oxigenat per alliberar els assistents a la cita automobilística de les olors desagradables. El traçat envolta Natzaret, però només els més pespicaços se n’adonaran, que estan a un pas d’una de les zones més marginades de la ciutat. Quan el gran circ de la Fórmula 1 s’acomiade fins l’any vinent, els veïns deixaran de veure l’equip de “caçaolors” fumigant els seus carrers, que tornaran a quedar envaïts per la pesta habitual. D’altra banda, la càmera cenital que mostrarà València a milions i milions de telespectadors no podrà evitar els plànols de la Ciutat de les Arts i les Ciències, joia arquitectònica de Santiago Calatrava, absolutament blanca alhora que ben llampant. L’Hemisfèric, l’Oceanogràfic, l’Umbracle, el Palau de les Arts Princesa Sofia i el Museu de les Ciències Príncep Felip tornaran a ser vistos per gent d’Austràlia, la Xina, el Canadà o Tanzània, que ja coneixen el conjunt a través de diversos anuncis que s’hi han rodat. La imatge mostrarà dues noves peces que estan més o menys enllestides: d’un costat, el pont de la Serreria, gairebé a tocar del Museu Príncep Felip, que serà, una vegada inaugurat, el punt més alt de la ciutat, gràcies a la seua decoració amb forma de triangle; d’altra banda, i adherit al pont, ja s’entreveu l’estructura de l’Àgora, un centre de convencions a l’aire lliure que al 2009 acollirà, per exemple, una prova mundial de tennis.
Pocs dels televidents sabran, però, que només els cinc primers elements d’aquest centre turístic a l’est de la ciutat i a escassos metres de la mar, en el que era l’antic llit del riu Túria, han costat el triple del que al seu dia va pressupostar-se. El triple. De fet, els números rojos han ajornat molt més que no es desitjava la construcció de l’Àgora –on havien d’haver-se lliurat els guardons de la Copa Amèrica celebrada al 2007– i, sobretot, del pont de la Serreria, una peça vital dins l’engranatge de la ciutat, ja que connecta el sud i el nord de la ciutat, tot alliberant el carregat pont de Montolivet, aquell que l’alcaldessa, Rita Barberà, va suggerir de rebatejar amb el nom de Benet XVI, en record de la visita del papa esdevinguda al juliol del 2006.
Qui visita València s’adona que els continguts del Museu de les Ciències són més aviat adreçats als més joves, però segurament desconeixen que el Palau de les Arts va inundar-se la passada tardor de manera torrencial, malgrat ser un edifici ben modern. Els rius d’aigua que van entrar al recinte només van poder ser enregistrats a través d’un telèfon mòbil i les imatges estan penjades al portal Youtube, perquè l’Ajuntament i la Generalitat van censurar l’accés de càmeres. En canvi, no s’ha reparat en despeses a l’hora de contractar els dos directors musicals del centre, els arxiconeguts Lorin Maazel i Zubin Metha, el primer dels quals, en tot cas, està a un pas d’acomiadar-se’n. Per últim, qui pretenga d’accedir a l’Umbracle haurà de pagar: va preveure’s com un passeig públic sota l’ombra de la vegatació que l’envolta, però ha estat privatitzat a una empresa que es dedica a l’oci nocturn i hi ha fet una terrassa-pub.
