El llarg serial que va precedir la constitució del Compromís pel País Valencià -mesos i mesos de negociacions tibants que tan sols van reeixir pel desig unànime dels interlocutors de fer fora de la Generalitat un PP que ja acumulava 12 anys a Palau- ja feia preveure que la relació no seria gaire fàcil. Al govern o a l'oposició, seria difícil. Per les marques a la pell heretades del passat -al 1987 ja van presentar-se coalitzats, i el grup parlamentari es va fer miques al segon trimestre- i per la pròpia idiosincràsia d'ambdues formacions, comunistes i nacionalistes estaven condemnats a entendre's, però, tot seguit, a desentendre's.
En efecte, els comunistes controlen el 65% d'Esquerra Unida del País Valencià. Una quota de poder suficient per marcar la línia tant al si de la formació com al Compromís. EUPV té un 60% del vot ponderat de la coalició, i el sector dominant al partit roig també domina l'acord multipartit. Malgrat tot, però, els estatuts d'EUPV atorguen força protagonisme a les minories, i en aquest sentit Esquerra i País, el corrent nacionalista del partit, juga un paper molt i molt important.
Dues de les cinc cadires que ocupa Esquerra Unida a les Corts corresponen a Esquerra i País, i juntament amb els dos diputats del Bloc, sumen majoria absoluta. És així com han aconseguit descavalcar qui en va ser cap de llista, ara fa tres mesos: Glòria Marcos ha passat de portaveu del grup a diputada rasa, i aquest relleu ha provocat indignació al Partit Comunista del País Valencià, que va ascendir Marcos a la coordinació general tot i que aquesta és independent. El “complot” s'explica, en paraules dels revoltats, per la contínua imposició del PCPV al si del Compromís: van situar el comunista Amadeu Sanchis -contrari al pacte amb els nacionalistes- al consell d'administració de Ràdio Televisió Valenciana; Lluís Torró va ser nomenat síndic adjunt del grup parlamentari i els rumors indicaven que Marga Sanz, coordinadora general del PCPV, havia de ser la cap de llista d'una hipotètica candidatura unitària del Compromís al Congrés dels Diputats.
Cap d'aquests moviments no ha rebut el beneplàcit dels companys de coalició. Ben d'hora, només passar el primer plenari, el de constitució, els díscols proposaven Mònica Oltra com a nova síndica, i s'oposaven a l'elecció de Sanchis com a membre del consell de RTVV en un ple en què la divisió d'opinions al si del Compromís va ser del tot fefaent. Tant, que la pròpia Glòria Marcos va patir un desmai que la va obligar a retirar-se de la primera línia política durant uns dies.
Com que l'envit ha reeixit, Oltra ja és portaveu i Marcos diputada rasa, la majoria d'Esquerra Unida ha obert un expedient disciplinari a les dues diputades d'Esquerra i País, a les quals considera, sense embuts, com a “trànsfugues”. La reunió del grup parlamentari d'aquest dilluns, 3 de setembre, ha tornat a deixar clar que és impossible de refer llaços que estan absolutament trencats, i el proper dia 15, al consell nacional d'EUPV, els dirigents d'aquesta formació aprovaran l'expulsió de Mònica Oltra i de Mireia Mollà.
En cas que, tal i com sembla, es faça efectiva l'expulsió, Esquerra i País ho tindrà coll avall per plantejar la seua eixida d'Esquerra Unida. De fet, i criticant el desequilibri amb el PCPV, al juliol ja van anunciar que es constituirien com a partit a l'octubre, sota la marca d'Iniciativa del Poble Valencià. Aquest partit, que en principi volien al si d'EUPV, ara segurament se n'escindirà.
Però no caminarà sol. La relació amb el Bloc és més que fluïda i no és gaire desgavellat pensar en una plataforma conjunta, en què també s'hi inclouria Esquerra Ecologista, amb vista als comicis estatals del proper març.
Fet i fet, el dirigent nacionalista Xavier Hervàs va anunciar, durant la passada edició de la Universitat Catalana d'Estiu, que aquesta entesa multipartida era gairebé enllestida. Unes declaracions que s'hana afanyat a desmentir els 'sancta sanctorum' de Bloc i Esquerra i País, però que fa passar el que eren simples sospites a l'estadi de notícia migconfirmada. En realitat, aquesta formació tan sols podria somiar amb un diputat per la circumscripció de València, ja que el preu de l'escó a Castelló i a Alacant excedeix el pressupost i els pressupòsits. Ara, aquesta hipotètica acta és en mans d'Isaura Navarro, i justament ella, que no s'inscriu en cap sector d'EUPV però que sintonitza força més amb Esquerra i País, seria la cap de llista consensuada per la nova coalició, que ben bé podria respectar els seus noms autèntics: Bloc – Iniciativa del Poble Valencià – Esquerra Ecologista. Una mena de Nafarroa Bai, sense Esquerra Republicana del País Valencià- que hauria d'aconseguir uns 75.000 sufragis per tal d'obtenir diputat a Madrid. Una xifra elevada tenint en compte els entrebancs amb què es trobaria la formació: la marca d'Esquerra Unida, que es presentarà com a tal ni que perda components pel camí, encara té un mercat, i caldria veure quants electors diferenciarien entre Esquerra i País i el PCPV, a l'hora de votar; el Bloc, acostuma a perdre el 60% dels vots autonòmics quan la cita és de caire estatal, i gira pels volts dels 40.000, a les urnes al Congrés; prima el vot útil, doncs, que en aquest cas encara serà més acusat, ja que la disputa entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy es presenta acarnissada.
Seria, ben probablement, començar amb mal peu. Però seria començar, que és allò que anhelen els uns i els altres, el Bloc i Esquerra i País, cansats de sentir dir que estan fets l'un per l'altre.
