La nit electoral d'aquest diumenge, el País Valencià patirà un retrocés a l'any 1982. Un trasbals, vaja. A la seu dels socialistes hi haurà, com a màxim dirigent, qui presideix la comissió gestora del PSPV-PSOE, Joan Lerma; a Esquerra Unida, l'històric Antonio Montalbán no deixarà de rosegar-se les ungles mentre comprova si és escollit o no diputat al Congrés; al PP, la ja mítica Rita Barberà de segur que baixarà del cotxe oficial vestida de roig i contenta com un gínjol. Guanye o perda el seu partit a àmbit estatal, pocs dubten que estarà pels volts del 50% de vot a les demarcacions valencianes. Un de cada dos vots, si més no, recauran del costat de la gavina, i això alegra qualsevol, sobretot si la seqüència es repeteix de fa lustres.
En qualsevol cas, polítics veterans a banda, l'autèntic 'revival' de la nit del 9 de març serà el gairebé segur retorn al bipartidisme. Només al 1982, el País Valencià va enviar tan sols diputats de dues formacions a Madrid. Un pobre panorama polític que decep aquells que no sintonitzen amb socialistes i populars, aquells que anhelen que almenys una tercera veu hi faça de contrapès.
Moltes de les enquestes publicades fins ara atorguen el setzè diputat per València -aquell que el PP ja dóna per fet per tal de distanciar-se 9-7 del PSOE i aquell que el PSOE somia endur-se per igualar a 8 amb el PP- a Esquerra Unida. Potser EUPV no quedarà lluny de revalidar l'escó que fins fa un parell de mesos ocupava Isaura Navarro, però l'objectiu sembla inabastable. Per què?
Al 2004, la coalició d'esquerres va adjudicar-se'l per dos milers de vots. Una diferència ben minsa que en bona part es va produir pel conegut com a “vot útil” i els esdeveniments de l'11-M, que van fer canviar de vot alguns votants tradicionals d'EUPV. Massa pocs vots per pensar que aquest 9-M es repetesca la història, més encara tenint en compte que la participació no serà tan baixa com hom podia preveure de bon començament, i també tenint en compte que el clam pel “vot útil” tampoc no manca en aquesta ocasió. María Teresa Fernández de la Vega ja ha fet algunes incursions en aquest camp, tot insinuant que és l'abast empatar amb el PP.
Però, al remat, el gran problema d'Esquerra Unida és la seua partició en dos. D'un costat, un sector oficial integrat per comunistes i independents, i de l'altre, els crítics que no accepten la preponderància del PCE al si de la formació. Aquesta segona ànima d'EUPV, batejada com a Iniciativa del Poble Valencià (IPV), es presenta coalitzada amb el Bloc Nacionalista Valencià i Els Verds – Esquerra Ecologista. Per poc que els desafectes de Glòria Marcos, Montalbán i companyia erosionen el vot d'EUPV, únicament PP i PSOE enviaran diputats a Madrid. La tàctica, a més, compta amb l'aquiescència del Bloc, delerós de convertir-se en la tercera força política valenciana, i no sols a escala municipal. EUPV ja va quedar, al maig passat, fora dels consistoris de València i Alacant, i al grup parlamentari del Compromís pel País Valencià -on conviuen amb Bloc i Iniciativa- estan en minoria, un motiu que duu a pensar en una possible expulsió que deixaria la formació roja encara més desvalguda econòmicament. La cirereta de tot aquesta història és Isaura Navarro, fins ara diputada d'EUPV al Congrés i que era la basa de Gaspar Llamazares per a la llista valenciana. Llamazares, però, finalment va haver de plegar-se a les exigències de la direcció comandada per Marcos, i ha vist com una de les dues companyes que tenia al grup d'IU a Madrid -els altres dos integrants d'Esquerra Verda eren d'ICV- ara encapçala una llista alternativa... i de bracet d'un partit soci de CiU. En realitat, era Llamazares qui advocava per la coalició amb el Bloc i qui defensava que només d'aquesta manera -amb pactes amb nacionalistes diversos- IU pot mantenir el seu cabal de vots i ampliar-ne la representació.
El PP es frega les mans, conscient que l'allau de paperetes que rebé el 27-M indica que té ben a prop el seu 9è diputat. El PSOE, que ha omplert tot d'actes com no es recordava al País Valencià -dimarts passat, a Alzira (Ribera Alta), la vicepresidenta espanyola va reunir 1.500 persones allà on Joan Ignasi Pla, al maig, tan sols va aplegar-ne 50-, confia a mantenir els resultats del 2004 i, si el vot útil dóna alguna sorpresa -gairebé 100.000 votants del Bloc en les eleccions valencianes acostuma a optar pel PSOE a les estatals- en forma de vuitè diputat.
A Castelló, qui més vots obtinga guanyarà 3-2 l'altre. Al 2004, el PP va superar de poc més de 3.000 sufragis el PSOE, i ara els socialistes pensen en aquesta demarcació com a primer pas d'una reconquesta del País Valencià. Des del 1993, que el PP guanya de dalt a baix del país. Juan Costa, redactor del programa popular a àmbit espanyol, encapçala una llista que lluita pel tercer diputat amb la candidatura liderada pel socialista Jordi Sevilla. Pel que respecta a Alacant, triarà un nou diputat gràcies a l'augment poblacional. El 6 a 5 en favor dels conservadors, al 2004, hauria estat un 6 a 6 si aleshores ja s'hagueren escollit 12 actes. En tot cas, per només 8.000 vots i quan el PSOE encara no havia derogat el transvasament de l'Ebre. Ara el panorama no és massa optimista, si bé alguna enquesta preveu un 6 a 6. En aquest cas EUPV sí que no pot ni tenir dret a somiar amb cap diputat. Des del 2000, que no en tenen cap.
Quan la nit de diumenge el mapa del País Valencià oferesca només diputats en dos colors, més d'un i de dos sentirà que retorna al 1982. Quan escolte parlar Joan Lerma felicitant-se pels resultats del PSOE, el retorn al passat serà més potent. Quan isca Barberà botant d'alegria per haver vençut novament els socialistes... passat, present i futur es fondran en un temps únic. El d'un PP que al País Valencià fins i tot aspira a furtar l'escassa representació d'Esquerra Unida.
