Potser encomanats per la majestuositat del Palau de les Arts Reina Sofia, els polítics valencians s'esmercen a assajar d'allò més per veure si, algun dia, hi poden actuar. En tot cas, i tenint en compte el nivell dels entrenaments, com a molt aconseguiran muntar una òpera bufa de molt baixa qualitat.
En efecte, encara cueja, al País Valencià, la conversa fugaç entre el ministre espanyol Pedro Solbes i el conseller català Antoni Castells. Aquella reunió, en què es van acordar les inversions en infraestructures que destinarà el Govern estatal al Principat, ha provocat un tsunami 350 kilòmetres al sud de Barcelona. En primera instància el Partit Popular, i tot seguit els socialistes, han entrat en una desenfrenada cursa per reclamar més diners a Madrid.
El PP vol que l'estat invertesca, percentualment, allò que pesa el País Valencià. Els socialistes contesten que, als pressupostos del 2008 que ja té enllestits l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, aquesta demanda ha estat fins i tot superada. I tenen raó, si bé una gran quantitat d'aquests diners van adreçats a la megaobra que significa la unió, per gran velocitat, entre València i Madrid. Sense aquests recursos, el País Valencià continuaria, un any més, amb un saldo negatiu en la particular balança que manté amb l'estat.
L'assaig d'òpera bufa, en qualsevol cas, té més a veure amb els episodis que aquests dies es viuen a les Corts valencianes. Dijous de la setmana passada, en una sessió de control al Consell que ja ha passat a la història com una de les més rocambolesques -o peripatètiques-, el cap de l'oposició, Joan Ignasi Pla, va mirar de posar contra les cordes la tàctica victimista dels conservadors envers Madrid, tot acusant-los de no haver volgut introduir, al seu dia, clàusules estatutàries que blindaren el finançament del País Valencià, i va suggerir de reformar novament la carta magna valenciana. Una posició poruga, la dels populars, que tenia a veure amb la limitació que tenien a l'hora de fer la reforma. No oblidem que el valencià va ser el primer dels estatuts que va reformar-se en la darrera fornada, i que un ampli sector del PP -el de Madrid, el del carrer de Génova, no en volia ni sentir a parlar-. Després, però, s'han succeït una sèrie de reformes les quals, moltes d'elles amb el vot afirmatiu del PP, han inclòs referències al finançament de les respectives autonomies. Els casos balear i andalús són els més significatius.
El president valencià, Francesc Camps, no va dir que no, a l'envit llançat per Pla. No sols això, sinó que va animar a reformar l'Estatut abans de Nadal, a fi que tinguera validesa amb vista als pressupostos del 2008. Les corredisses a les Corts van ser tan intenses que fins i tot les seus centrals dels dos partits, les seus de Madrid, els van parar els peus. Era especialment ridícul en el cas dels populars, perquè Camps acceptava ara introduir una clàusula idèntica a la que recull l'Estatut andalús, que assegura inversions equivalents a la població. Tot just la clàusula que el Govern valencià va recórrer davant el Tribunal Constitucional, amb la contrarietat del PP andalús, un recurs que l'alt tribunal va considerar, literalment, com a “extravagant”.
Pla també va quedar retratat en un ple en què no sols no va fer brollar les contradiccions dels populars, sinó que també va acabar garratibat quan Camps hi va acceptar. Els socialistes al seu dia tampoc no van posar l'èmfasi en el tancament d'un PP que fins i tot va negar-se a anomenar Agència Tributària Valenciana el que serà Servei Tributari Valencià, quan després, quan l'onada reformista ha afagat volada, tots els estatuts recullen, en efecte, una Agència Tributària. Per acabar, i ja amb la re-reforma postergada, el PP ha regressat a l'hemicicle amb una proposta no menys agressiva: els conservadors, per boca del seu portaveu, Esteban González Pons, volen aprovar una proposició de llei perquè el Govern estatal reforme, al més prompte possible, la llei orgànica sobre el finançament de les comunitats autònomes, la famosa LOFCA, a fi de no quedar endarrerits en la cursa pels diners.
Poden estar ben tranquils, però. Al PSOE, a la Moncloa, tenen clar que no hi haurà bilateralitat possible, en el futur. El procés negociador serà global, inclourà totes les autonomies, i a més mantindrà els privilegis a les regions més pobres. Això diuen, i de manera contundent, al PSPV. I alguna cosa sabran, aquests...
