Casualitats del calendari, ahir, 3 de juliol, van superposar-se dues notícies que són diametralment oposades, des del punt de vista sentimental. D'un costat, es complia el primer aniversari de la catàstrofe a la línia 1 de MetroValència, que va costar la vida de 43 persones i ferides de consideració a d'altres 47. Per una altra banda, el veler suís Alinghi aconseguia revalidar la Copa de L'Amèrica després d'una emocionant regata final contra els tripulants del Team New Zeland.
El primer any de la desfeta ferroviària s'ha commemorat amb un acte institucional en què la ciutat de València, seu de la tragèdia, ha aixecat un monòlit en record dels que van deixar-hi la vida, la majoria d'ells de localitats de l'Horta Sud com ara Torrent, Picanya o Paiporta. En aquest homenatge, les famílies de les víctimes van mostrar la seua absoluta repulsa per com ha dut aquest afer el president valencià, Francesc Camps. No debades, el cap del Consell s'ha negat a rebre l'associació d'afectats per l'accident, tot i que aquesta, liderada per Enric Chulio, li ha fet avinent, en repetides ocasions, el seu desig de mantenir-hi una breu conversa.

A l'acte institucional en qüestió, però, no hi va ser present el president Camps, que va delegar en el seu flamant vicepresident Vicente Rambla, qui va dipositar, de la mà de l'alcadessa Barberà, un ram de flors en record dels qui van morir en la fatídica corba que uneix les estacions de Plaça d'Espanya i de Jesús. “Vergonya” o “presó” van ser només algunes de les expressions pronunciades pels familiars, que no van dubtar a qualificar de “monòlit de la mort” la peça descoberta durant la cerimònia, que també va comptar amb la presència de l'arquebisbe de València, a punt de ser rellevat per la seua edat, Agustín García Gasco.

Entre les sonores crítiques dels més directament afectats pel descarrilament d'aquell comboi va sentir-se una de ben estesa, que feia esment a la mala organització de l'acte, ja que no van ser convidades, inexplicablement, totes les famílies que van patir-ne de prop els efectes. Entre els que no van ser cridats per cap institució hi havia, ves per on, el president de l'Associació de Víctimes del Metro, Enric Chulio, així com una altra destacada integrant, Ana Esplugues.

Curiosament, la cerimònia de descobriment del monòlit i de retrobament amb les famílies -l'altra ocasió en què Barberà i els damnificats van estar junts va ser durant el funeral, celebrat a la Seu de València- va tenir lloc el dia 2, per comptes del 3. Mirant de prop el calendari és fàcil adonar-se que l'endemà 3 hi havia regata, i que, per acabar d'adobar-ho, podia tractar-se de la definitiva, en què l'Alinghi es fes amb la Copa de L'Amèrica.

Així ha estat, de fet. Els suïssos van sumar dimarts 3 el cinquè punt, la cinquena victòria, de la final que mantenien amb el Team New Zeland.

La festa al Port America's Cup va ser grossa. El president Camps i l'alcaldessa Barberà botaven com si el seu estimat València CF haguera aconseguit un trofeu d'anomenada. La primera edil, fins i tot, va vestir-se d'un roig imponent, ben llampant, i no amb el seu conjunt de falda i brusa habitual. En aquest cas, va acostar-s'hi esportivament, amb un pantaló i una samarreta que destacaven entre la munió de VIP que hi havia presents.

No era per menys, la felicitat de l'alcaldessa i del seu president. L'èxit de la competició ha estat evident. Si bé la ciutadania valenciana sempre s'ho ha mirat amb una mica de distància, si bé l'allau d'afeccionats a la vela no ha estat tan abassegadora com les autoritats valencianes volien fer veure, el ben cert és que el nom de València ha sonat amb força, i que la principal competició nàutica, que tenia Europa com a seu per primera vegada a la història, s'ha obert a un nou mercat.

Perquè, al capdavall, ja és això. Un mercat. I com un mercat persa, el cap de l'equip helvètic, Ernesto Bertarelli, ja negocia la continuïtat o no de València com a seu, amb vista al 2009. Els suïssos poden triar lloc i any, i sembla que només queda per resoldre la segona incògnita: l'any, sembla clar que serà al bell mig de les properes Olimpíades i del pròxim Mundial de futbol. La ciutat seu, podria tornar a ser València, “si bé tinc unes altres ofertes”. Pel cap de Bertarelli, multimilionari com pocs, corre la idea d'incrementar ostensiblement el cànon que implica l'assumpció de la competició. Dels 90 milions que va haver de pagar l'estat, la Generalitat i l'Ajuntament -amb una proporció de 40%-40%-20%-, als 150 que, segons algunes fonts, demanaran ara els organitzadors. No és per menys, veient la dèria velística que hi han percebut, de part dels principals governs implicats.

De moment, i per fer boca, els suïssos ja han acceptat -i signat- que l'equip Challenge Official, aquell que té el privilegi de reptar el campió d'ací quatre anys, tot i que al remat pot fer-ho tot aquell que tinga prou pressupost, serà el Desafío Español que subvenciona Iberdrola i, com no, la Generalitat de Camps. Qui en vol ser seu, més enllà de València, no és públic... ni notori.

El blanc i el blau marí del port no tenien res a veure amb el negre de dol dels familiars de les víctimes. El dia D, que ha coincidit de ple, sí que ha estat el mateix. El Govern valencià i l'Ajuntament, però, s'han estimat més d'avançar la cerimònia pels absents un dia abans, “a fi que els familiars ja puguen visitar el monòlit el mateix dia 3”, el mateix dia que ara fa un any van perdre els seus éssers estimats.