Alguns mitjans de comunicació aposten que “Joan Costa (sic) plantarà cara a Mariano Rajoy al congrés del PP” que s'esdevindrà a València del 20 al 22 de juny. No han estat pocs els que s'hi han referit com a “Joan”, per bé que, realment, el seu nom únicament és Juan, i de tota la vida. Mai no ha parlat el català, tot i el seu origen castellonenc. Ni que es presente ni que isca guanyador del conclave popular, doncs, no serà ell qui trenque la ratxa dels dos principals partits espanyols: cap d'ells no ha tingut mai un líder amb nom de pila en català. Només podríem exceptuar la breu experiència al cim d'en Josep Borrell, encara que fins i tot aquest va afanyar-se a recordar que li deien José, de tota la vida. Al capdavall, doncs, va ser conegut com “José Borrel”, a la castellana.
Apunts lingüístics al marge, amb el pas dels dies creix la sensació que, efectivament, Costa donarà el pas i se situarà com a alternativa a Rajoy. No pertany a allò que ara se'n diu sector “dur”, sinó que el seu tarannà és més aviat tecnòcrata, i el seu perfil, ben baix. Mai no ha destacat al si del partit, sempre ha esquivat les disputes internes i la primera línia. Per això sobta tant, al País Valencià, que sone com a competidor en una batalla de tanta alçada com l'actual. A diferència del seu germà Ricardo, un expert en els estira-i-arronses de la formació i ara com ara secretari general del PP valencià, Juan és un home gris que mai no n'ha dit cap de grossa. La més impactant, de fet, va deixar-la anar dilluns passat, a la reunió de la direcció nacional dels conservadors, quan va assegurar que ja no confia en Rajoy com a líder.

Els Costa, doncs, són una altra de les tradicionals famílies que acull el PP: al País Valencià hi ha els Barceló, els Fabra o els Amor, per exemple. Nissagues amb una història ben arrelada al partit, amb una àrea d'actuació ben concreta: Benidorm, Castelló... En tot cas, però, els Costa sempre han volgut piular més amunt, més alt, amb més força. A diferència dels Fabra, s'han esforçat a passar a un estadi superior: el que, per a ells, representa dir-hi la seua en política autonòmica, Ricardo; estatal, Juan. El més jove, Ricardo, va aterrar encara més jove a les Corts valencianes, mentre Juan, el més gran, va emigrar a Madrid a la trentena, tot just coincidint amb la decrepitud de Felipe González.

Juan Costa va ser ràpidament adoptat com a deixeble avantatjat per part de Rodrigo Rato, aleshores un dels fuets del PP contra el PSOE. Aquell treball en comú va derivar en una estreta amistat i, sobretot, en el nomenament com a ministre, ni que fóra a la darrera època de José María Aznar i a un ministeri de segona com fou el de Ciència i Tecnologia. L'abril de 2004, després de la desfeta popular, va optar per fer les maletes alhora que Rato emigrava al Fons Monetari Internacional. Costa va passar a guanyar vora un milió d'euros l'any a l'empresa privada Ernst&Young, un sou que fins i tot doblava el ben galdós que ara rebrà Eduardo Zaplana a Telefónica. En ser cridat per Rajoy l'any passat, no obstant, va optar per retornar a la dura vida política, en aquest cas com a redactor del programa del PP. Amb un Rato allunyat de la carrera política, Costa s'olorava que podia ser el següent ministre d'Economia, tot i la presència de Manuel Pizarro al número 2 per Madrid. Liderant la llista de Castelló, va aconseguir que el PP repetira els 3 diputats per la circumscripció, fins al punt d'ampliar distàncies amb els socialistes.

I ara? Com pot ser que avui Costa, ideòleg del programa que Rajoy va defensar aferrissadament tres mesos enrere, rumie enfrontar-s'hi? Sens dubte, hi té molt a veure el setge mediàtic que està patint el gallec de part del diari "El Mundo" i de la COPE. Ell no és dels “durs”, però sí que avala els postulats liberalistes que preconitzen els instigadors de l'operació, rere la qual hi hauria, també, Esperanza Aguirre. El fet que no ho descarte de ple fa pensar que, en efecte, Costa estudiar fer el pas. L'únic contrapunt que hi veu, de fet, és que no deixarà de ser una llista condemnada a la derrota, per molt que li diguen que pot acabar esdevenint “el Zapatero del PP”. Comptat i debatut, el ben cert és que, ni que isquera perdedor de la contesa de València, el seu nom ja estaria a les travesses dels populars, en cas que Rajoy no redrece el rumb de la nau als comicis bascos, gallecs i europeus que hi ha a la cantonada.

Mentrestant Ricardo, el germà de Juan, s'enorgulleix d'haver enviat el 90% dels avals dels compromissaris valencians en favor de Rajoy. En cas que son germà aspirara a succeir l'actual líder, Ricardo assegura que continuarà fent pinya amb la direcció actual de Madrid... i de València, ja que Francesc Camps és un dels pilars sobre els quals s'assentarà la previsible reelecció del gallec. Ricardo Costa sap, també, que Camps està a la posició d'eixida d'una hipotètica successió de Rajoy a meitat de legislatura espanyola, cosa que el podria impulsar a més altes cotes de responsabilitat (i compte, perquè ara com ara ja és número 2 del PP del País Valencià i portaveu dels conservadors a les Corts). En última instància, però, caldrà veure si els Costa prenen camins separats o, irremeiablement, posen en pràctica allò de “primer, la família”, això que tant ha proclamat el PP de bracet de l'Església més reaccionària.