Al congrés regional del PP valencià celebrat el novembre del 2004, Esteban González Pons s'afanyava a presentar la nova secretària general de la formació als periodistes: "És dona i d'Alacant", repetia amb una inusitada insistència, per tal de fer veure que els populars també tenien dones a llocs d'anomenada del partit. El PSOE acabava d'arribar al govern estatal amb un executiu paritari i amb una vice-presidència molt potent liderada per María Teresa Fernández de la Vega. L'elecció d'Adela Pedrosa, una grisa diputada que només acumulava un any i escaig d'experiència a les Corts, es devia als equilibris interns d'un partit sobre el qual Eduardo Zaplana volia mantenir la seua influència, més que no als mèrits adquirits. En efecte, ningú no coneixia aquella jove diputada, que sempre apareixeria acompanyada del vicesecretari general, Ricardo Costa, als actes públics. Al maig del 2007 va ser escollida alcaldesa d'Elda (Vinalopó Mitjà) i va abandonar el màxim càrrec institucional del PP, només inferior al del president Camps.
Pedrosa, aquella "dona i d'Alacant" no alineada amb Zaplana, va passar del tot desapercebuda. Un perfil baix que no té la nova secretària general del PP a l'àmbit estatal, la madrilenya María Dolores de Cospedal. És presidenta del PP castellanomanxec i ha tingut una certa trascendència pública, gràcies a la qual ha aconseguit fama de bona oradora i de política eficient. Com a resultat de tot plegat, Mariano Rajoy l'acaba d'ascendir al número 2 de la formació, per bé que amb unes competències molt més reduïdes que no tenia el seu antecessor, Ángel Acebes.
El nomenament de Cospedal s'afegeix al de Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu al Congrés dels Diputats. Totes dues seran les cares visibles del PP, al costat de Rajoy i del tàndem Esteban González Pons - Javier Arenas. Una paritat que, si girem la vista cap al PSOE, no existeix en absolut. Els del puny i la rosa tenen una executiva en què, a més de José Luis Rodríguez Zapatero, la veu que destaca és, sobretot, la de José Blanco, una personalitat no massa valorada per la ciutadania. I masculina.
Zapatero podria aprofitar el congrés federal que el seu partit celebra aquest cap de setmana, del 4 al 6 de juliol, per tal d'introduir alguna dona jove en un lloc orgànic de responsabilitat i amb força visibilitat.
Potser fins i tot en la funció de portaveu que ja exerceix De la Vega al gabinet espanyol. I potser, com De la Vega, d'origen valencià. La situació del PSPV-PSOE és lamentable, allunyat de les principals institucions del país i fora dels principals ajuntaments, motiu pel qual cal una aposta a fons des del madrileny carrer de Ferraz. De la Vega, que va ser cap de llista per València a les darreres eleccions estatals, ha fet saber a Zapatero i a Blanco que el 41% de vot obtingut el març al País Valencià és, fins i tot, una mena de miracle, tenint en compte en quin estat es troba la federació valenciana (encara ara la segona de l'estat quant a nombre de militants, si fem cas de les dades que aporta el partit).
L'amistat que uneix de fa molts anys Zapatero i el pare de la secretària d'estat de Cooperació, Leire Pajín, José María Pajín, convida a pensar que aquesta dona i jove podria ser, efectivament, valenciana, i que a més jugarà un paper destacat al congrés nacional del PSPV-PSOE que se celebrarà del 26 al 28 de setembre. Els Pajín són lleonesos com Zapatero, encara que la filla va nàixer a Sant Sebastià. Tot i no tenir una vida interna molt intensa al si de la filial valenciana del PSOE (tret de l'agrupació de Benidorm, on la família resideix de fa temps), el ben cert és que la connexió amb el president del govern estatal li ha obert moltes portes a Leire Pajín, i encara li'n podria obrir més. De fet, Zapatero té una excellent opinió d'ella, i estaria encantat de fer-la secretària general del PSPV, si no fóra perque ella no vol saber-ne res al respecte. Viu contenta a Madrid i com a molt aspira... A un càrrec important a l'executiva federal socialista. Serà ella la Cospedal del PSOE? Ho sabrem dissabte a la nit.
Comptat i debatut, els precandidats a la secretaria general del PSPV-PSOE (Joaquim Puig, Francesc Romeu i Jorge Alarte) saben que el suport de Pajín serà important, a l'hora de sumar una majoria còmoda al congrés de la tardor. De moment sembla que la relació més amable amb la secretària d'estat la manté Alarte, que a més representa un trencament radical amb la "vella guàrdia" de la formació i que no s'està de recordar la necessitat que al PSPV es produesca un canvi de la volada que va significar l'elecció de Zapatero al 2000. Ves per on, el moment en què la molt jove Leire Pajín va accedir a l'executiva socialista estatal, el pas previ a la seua actual responsabilitat institucional.
A la contesa congressual valenciana sembla que se sumarà un quart nom, per cert. Serà el de l'exmembre del corrent Esquerra Socialista Ana Noguera, que al 1999 va ser la candidata del PSPV-PSOE a l'alcaldia de València. La possibilitat que Noguera obtinga els suports necessaris per erigir-se en aspirant a la secretaria general, però, és remota. Haurà de captivar delegats que ja tenen un compromís virtual (per bé que no factual, ja que els "avals" no s'atorguen fins que el congrés està en
marxa) amb d'altres precandidats. Sobretot, haurà de lluitar contra els pesos pesants que representen Jorge Alarte i Joaquim Puig (aquest últim, ajudat pels seguidors de l'expresident Joan Lerma, actual cap de la comissió gestora). Un panorama difícil, el d'aquesta altra dona valenciana... Si no és que Leire Pajín, la cada dia més influent Leire Pajín, li fa costat i suggereix a Madrid que potser val la pena apostar per ella. Noguera, aleshores, podria somiar amb ser la primera secretària general femenina de la història del PSPV-PSOE.
